Agustí Bartra

Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 1908 – Terrassa, 1982). Poeta, novel·lista, contista, dramaturg, crític i teòric de literatura i traductor. A partir del 8 de febrer de 1939 viu l’exili causat per la Guerra Civil espanyola. El 1941, amb l’escriptora Anna Murià, s’estableix a Mèxic on tradueix; fa alguns viatges becats als Estats Units i elabora Una antologia de la lírica nord-americana (1951). A Mèxic va assolir la maduresa humana, intel·lectual i artística, sobretot d’ençà del naixement dels seus dos fills, Roger (1942) i Eli (1947), i de la publicació del poemari L’arbre de foc (1946). El 1970 torna definitivament a Catalunya i s’acaba instal·lant a Terrassa.

Dins l’obra de Bartra destacaríem Màrsias i Adila (1948), Odisseu (1953), Quetza­còatl (1960), Crist de 200.000 braços (1968), Ecce homo (1968), La lluna mor amb l’aigua (1969), Els Himnes (1973), Soleia (1977), El gos geomètric (1979)…

Voluntàriament adscrit a l’Alta Modernitat de T. S. Eliot i altres, Bartra també va seguir les petges de Rainer Maria Rilke i de certs romàntics alemanys com ara Novalis i Hölderlin. Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Gràcies als escrits de difusió d’Anna Murià, es disposa d’una perspectiva privilegiada del contingut i el sentiment de l’obra bartriana, publicada completa en quatre volums. Bartra era i és un referent indispensable per entendre el desplegament del gran projecte de la modernitat poètica, que va implicar figures de la talla de Joan Maragall, Carles Riba, Salvador Espriu o Joan Vinyoli.