Màrius Sampere

Màrius Sampere (Barcelona, 1928) s’educa a les escoles del Guinardó, a l’Institut Balmes i en una acadèmia. De 1944 al final de la dictadura treballa en el món de la fotografia i la publicitat a Badalona i a Santa Coloma de Gramenet. Amb la Transició, es fa funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1958 comença a escriure poesia en català. Amb L’home i el límit guanya el Carles Riba (1963). El 1972 és nomenat Mestre en Gai Saber, Flor Natural a Zuric, Viola a Brussel·les i Englantina a Ginebra. El 1975 publica Poemes de baixa freqüència on aplega la meitat de la seva producció entre 1963 i 1973. El 1982 guanya el Jordi de Sant Jordi a València amb Samsara. Finalista del Vicent Andrés Estellés ambQüestions menors (1983), l’any següent rep el Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Després publica Oniris i el tret del caçador (1987), L’ocell que udola (1990), La taula i les estrelles (1992),La cançó de la metamorfosi (1995), Demiúrgia, premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996), Thanatos suite (1997), l’antologia Si no fos en secret (1999), Subllum (premi de la Crítica Serra d’Or, 2000), Les imminències (premi Ciutat de Barcelona i Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya, 2002), Mutacions, llibre de bibliòfi l amb Miquel Plana (2003), Jerarquies (premi internacional Laureà Mela, 2003),Iconograma (bilingüe, 2004), Ens trobarem a fora (2006), Altres presències (Meteora, 2008) i La ciutat submergida (2010). Sampere també ha publicat en prosa Pandemònium o la dansa del si mateix (2008). Amb El gratacel (Meteora, 2010), Màrius Sampere publica el que es considera la seva primera novel·la.