POESIA:  DESIG,  EMOCIÓ  I  LLENGUATGE

Amb l’inici del nou mil·lenni, la UNESCO va voler retre un tribut al Llenguatge i, per això, va proposar la celebració del Dia Mundial de la Poesia. Així és com, des de fa un raig d’anys, cada 21 de març esdevé una jornada plena de versos, tant a la realitat com a la virtualitat.

Per als tocats de poesia, aquest Dia Mundial és una jornada especial, una data per contagiar el gust pels versos, per formar nous poesia-addictes. I, si bé qualsevol dia pot ser 21 de març, aquest també pot esdevenir un punt de partida per dir i per recitar poemes, per crear i per recrear versos, i també per reflexionar sobre la poesia; aquest gènere literari que enganxa.

Als encantadors Panorames de poemes de Kenneth Patchet, traduïts per Enric Casasses, es pot llegir una sentència segons la qual “el destí, reconeguem-ho, o bé és desitjable… o bé és indesitjable…” El destí, o sigui allò que dóna sentit de la vida, és el desig. Si no hi ha desig, la vida no és vida. És allò que canta deliciosament bé Marià Villangómez a “Cançó de vesprada” (Elegies i paisatges, 1948): “Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig”.

És tan humà el desig… com reservat a uns pocs la capacitat de fer-lo manifest en què sigui de manera parcial. Només els homes bells com Miquel Àngel Riera, que enceta un poemari sobre el complex tema de l’ésser humà i la creació, amb un vers tan rotund com: “La bellesa de l’home és que crea bellesa” (La bellesa de l’home, 1979), tenen aquesta facultat de posar ordre, de cercar la perfecció, d’expressar emocions… d’espigolar punts en comú amb tots els humans. D’això que és crear bellesa i que es pot expressar amb diferents llenguatges artístics.

A diferència de les moltes altres formes d’expressió artística (pintura, escultura, dansa, música…), literatura i comunicació comparteixen el llenguatge com a matèria primera. El llenguatge, que filtra el pensament, és també matèria prima per crear bellesa. En la poesia, la capacitat expressiva de l’idioma va molt més enllà d’allò comunicatiu. Per suposat que el poeta vol comunicar a través dels versos, però, a més a més, també cerca la paraula ben sonant, l’expressió acurada, la imatge precisa…per sublimar allò que sent, que viu, que el turmenta… cosa que, sovint, resulta impossible: “T’estim, però no ho sé escriure!”, exclama David Sarsanedas a “Nina de Miraguano”.

I, tanmateix, el repte del poeta és aquell “impossible ens cal”, aquest “no ho sé escriure”… En aquest sentit, el gran Gabriel Ferrater posa oli al llum quan apunta que “un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem elevar l’energia emotiva del nostre llenguatge”.

Quan el lector, que comparteix llenguatge amb el poeta, és capaç de descodificar aquest desig d’elevació, de superació… i empatitza amb les emocions del creador, queda seduït per l’embolic de mots i de sensacions. Una vegada descoberta la bellesa, el lector queda enganxat per sempre més en aquest món que es diu poesia.

sota la categoria General.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *