Dimitris Hatzís
(Ioànnina, 1913 – Atenes, 1981)
Va estudiar Humanitats a l’Escola d’Atenes. Als anys 30 va ingressar al Partit Comunista. El 1936 va ser capturat pel Règim del 4 d’agost i, després de torturar-lo, el van confinar a l’illa de Folégandros. Durant l’ocupació nazi, el seu compromís el va portar a escriure articles i implicar-se en la impressió i difusió clandestina d’idees. El 1946 publica El Foc, la seva primera novel·la sobre la resistència. El 1947 és deportat a l’illa d’Icària.
Després de la desfeta de l’Exèrcit Democràtic el 1949, l’Alt Tribunal el va condemnar a mort per desertor i va haver de fugir. Va viure a Romania i després a Hongria. Finalment va aconseguir una beca a l’Acadèmia Científica de Berlín, on va treballar com a investigador. També a Berlín va publicar i defensar la tesi doctoral. El 1962 va tornar a Budapest, on va rebre la plaça d’ajudant a la càtedra de Filologia Bizantina, i allí va fundar l’Institut Neohel·lènic, des d’on va supervisar l’edició en hongarès d’obres de la literatura grega moderna.
No va ser fins el 1975 que va rebre l’indult i finalment va tornar a Grècia. A partir de llavors va tenir un paper molt actiu en tertúlies i debats i va editar fins a la mort la revista Το Πρίσμα, [El Prisma], que va contribuir a la difusió de la literatura estrangera a Grècia.
El juliol de 1981 van diagnosticar-li un càncer als bronquis que se li enduria la vida quatre mesos després.
Hatzís només va publicar 6 llibres. Els més rellevants, El foc (1946), La fi de la nostra petita ciutat (1960), Desarmats (1966) i El llibre doble (1976).