Raquel Santanera Vila

Neix el setembre preolímpic de 1991 a Manlleu (Osona). A la plana hi creix. Aquest indret li fa bé però no li desaccentua les obsessions pels ovnis, el Triangle de les Bermudes i els llibres. Aquesta darrera fal·lera la porta anys més tard a Barcelona per estudiar el grau d’Estudis Literaris. No en té prou i continua amb el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. Les avantguardes, la teoria feminista o Amélie Nothomb són les principals coordenades des d’on escriu Teologia poètica d’un sol ús, premi de poesia Martí Dot (2014, Viena Edicions). Amb aquest primer poemari inaugura el Babaisme, un esforç per forjar una nova mitologia del jo poètic que continua en aquest segon poemari, De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, premi de poesia de Pollença (2017), on la maquinària es subordina a uns alquimistes de bata blanca. I les lectures d’Isaac Asimov, Donna Haraway, Rosi Braidotti o Palau i Fabre ressonen per tot.