Imaginem nous mons: la ficció com a motor del canvi

Imaginem nous móns

La literatura fantàstica viu un moment dolç dins del panorama editorial català, i la celebració en un mes del Festival 42 a Barcelona ratifica l’interès que hi ha avui dia pels gèneres fantàstics. També és cert que aquesta afirmació té vigència perquè ve d’un greuge històric pel que fa a aquests gèneres —incloem aquí ciència-ficció, fantasia i terror—, que durant anys han estat infravalorats o directament invisibilitzats. Que si no es pot considerar literatura perquè no són llibres seriosos. Que si és cosa de friquis. Que si només hi surten homenets verds i naus espacials… La llista d’excuses és llarga i extravagant. L’escriptora estatunidenca Suzette Haden Elgin, però, afirmava que la ciència-ficció és l’únic laboratori d’experimentació literària que permet explorar aquest món en què vivim i reformular-lo fent desaparèixer tot allò que ens limita i oprimeix.

Ara bé, què entenem per ciència-ficció? Resumint molt la sentència de Haden Elgin podríem dir que és la literatura del I si? I si no existís la discriminació per temes de raça i/o sexe? I si normalitzéssim les relacions afectives i/o sexuals consentides entre tota mena d’individus adults? I si existís un país o un planeta habitat només per dones? Ho creieu o no, aquests tres arguments són la base d’un grapat de novel·les de ciència-ficció. Lluny de donar respostes la literatura fantàstica sovint busca formular noves preguntes, generar debat i posar en dubte l’statu quo d’aquesta societat, la nostra, que no és justa ni equitativa, per construir-ne una de millor. Els que heu llegit l’Ursula K. Le Guin sabeu de què parlem: ningú com ella per dotar la ciència-ficció d’aquest element de crítica i reflexió que tan necessari resulta avui dia. Dit això, queda clar que no es tracta només de llibres d’evasió: la ciència-ficció és molt més.

És anticipació. La ciència-ficció neix amb Mary Shelley i el seu Frankenstein; ella va instaurar la fal·lera de la ciència com a leitmotiv de moltes novel·les d’èxit. La seva empremta a la literatura i la societat modernes és innegable: llegiu sinó Mary Shelley i el monstre de Frankenstein de Ricard Ruiz Garzón. Altres autors clàssics com Jules Verne o H.G. Wells van transformar els avanços científics en nous reptes per la humanitat, donant peu al que s’anomena especulació científica. Cal celebrar qualsevol reedició d’aquests autors, i per això la recuperació de textos com L’esfinx del glaç, traduït per Antoni Munné-Jordà, potser la persona més culta als Països Catalans pel que fa a literatura de gènere, i L’illa del doctor Moreau suposen una gran fita; la primera és una novel·la d’aventures, però entronca amb dues obres d’Edgar Allan Poe i H.P. Lovecraft per acabar generant un corpus literari excepcional dins de la literatura fantàstica.

És consciència col·lectiva. Quan parlem del monstre de Frankenstein cal pensar que potser aquest apel·latiu fa referència al científic boig, aquell que juga a ser Déu, i no pas a la criatura, pobre innocent. Mary Shelley ens convida a reflexionar. Com també ho fan George Orwell amb 1984, Aldous Huxley amb Un món feliç, Ray Bradbury amb Fahrenheit 451 o Anthony Burgess amb La taronja mecànica. Aquests clàssics enceten la branca més exitosa de la ciència-ficció, però també la que li ha donat més mal nom: les distopies, mons foscos on l’ús de la ciència i la tecnologia serveix per restringir les llibertats individuals i per generar desigualtats de classe. Si en voleu de més modernes, llegiu Qualityland de Marc-Uwe Kling, El vigilant de Peter Terrin, La carretera de Cormac McCarthy o Anna de Niccolò Ammaniti, aquestes darreres emmarcades en el també exitós subgènere de les novel·les postapocalíptiques, on destaquen clàssics recuperats amb encert com La pesta escarlata de Jack London. I acabat de sortir del forn tenim Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, un conjunt de relats escrits per autors locals en temps de pandèmia que combina ciència-ficció i novel·la negra.

És feminisme. També les dones n’han escrit, de distopies: El conte de la serventa de Margaret Atwood i Llengua materna de Suzette Haden Elgin en són dos exemples, però aquí les autores posen l’èmfasi en la revolució feminista i en la sororitat com a eines per alliberar-se del jou patriarcal. Altres autores han optat obertament pel gènere radicalment oposat: el de les utopies. Excepcional i imperdible és Terra d’elles de Charlotte Perkins Gilman amb textos complementaris d’Eulàlia Lledó. Perkins Gilman, a qui cal reivindicar ara i sempre, va més enllà de la cambra pròpia que proposava Virginia Woolf i crea un estat propi, un indret liderat i habitat exclusivament per dones que es basa en l’equilibri i el racionalisme que Thomas More va plasmar a Utopia fa més de cinc segles. Joanna Russ duu a l’extrem aquest plantejament i a L’home femella ens presenta un planeta exclusivament femení; editat per l’editorial d’Alella Pleniluni, sens dubte el segell de referència de la ciència-ficció als anys vuitanta del segle passat, no es tracta d’una utopia, però sí que és una potent reflexió sobre el paper de les dones en la societat. I encara més colpidor, i fins i tot més interessant pel context en què es va escriure, és Sultana’s Dream de Begum Rokeya. Inèdit encara en català —fet imperdonable!— aquest conte breu escrit fa més de cent anys proposa un original i intel·ligent canvi de rols en un hipotètic estat musulmà anomenat Ladyland; us convidem a llegir-lo lliure de drets a internet (en anglès, això sí) i a que busqueu més dades sobre l’autora.

És llibertat afectiva i sexual. El canvi de rols també està molt lligat a la sexualitat. L’any 1960, l’autor estatunidenc Philip Jose Farmer va sacsejar el puritanisme del seu país amb les Relacions estranyes (editada per Pleniluni) entre individus de diferents races, incloent-hi alienígenes. Normalitzar les relacions afectives i sexuals també és el propòsit de Rachel Ingalls i el deliciós retrat que fa de La senyora Caliban, una història que us sonarà si heu vist la pel·lícula The Shape of Water de Guillermo del Toro. És cabdal l’obra d’Ursula K. Le Guin La mà esquerra de la foscor, novel·la del 1969 multipremiada i que va canviar la ciència-ficció per sempre més. I a casa nostra tenim un acostament als androides de la mà d’El contracte Wong de Montserrat Segura i La mutació sentimental de la investigadora Carme Torras, guanyadora de múltiples premis pels seus estudis sobre robòtica.

És antiracisme. Si busqueu llibres per combatre el racisme, que defensin les minories i els migrants, teniu clàssics com La guerra de les salamandres de Karel Čapek, una mena de batibull satíric que és en realitat un exercici sublim de crítica atemporal, o la saga Xenogènesi d’Octavia E. Butler. El test de Sylvain Neuvel no us deixarà indiferents i amb La ciutat i la ciutat de China Miéville us adonareu que això de desveure —la pobresa, la marginalitat— ho fem massa sovint. Ser antiracista vol dir també obrir la ment a les tradicions arrelades a altres cultures: teniu aquí Binti de Nnedi Okorafor o El rastre del llamp de Rebecca Roanhorse.

És ecologisme. Ursula K. Le Guin tracta sense embuts l’explotació (dels habitants autòctons i dels recursos) a El nom del món és bosc, mentre que a Trescafocs Adrian Tchaikovsky ens mostra quin pot ser el futur del planeta Terra a curt termini si no en tenim cura. Clifford D. Simak va més enllà i ens planteja un futur en què l’home com a espècie ha desaparegut de la Terra: a Ciutat les llegendes sobre els homes les expliquen els gossos, que viuen en harmonia amb la resta dels animals.

És antimilitarisme i anticapitalisme. Des de l’esbojarrada vessant d’en Sergi G. Oset a Adzum i els Monoculars a clàssics moderns com La brigada lluminosa de Kameron Hurley i, per descomptat, qualsevol llibre de Le Guin. Més propera al realisme és Proletkult, que ens explica la Revolució Russa barrejant fets històrics i metaficció a partir de la figura d’Aleksándr Bogdánov, escriptor rus de ciència-ficció. I a casa nostra el gran Manuel de Pedrolo ja va anticipar moltes coses amb Acte de violència.

És posar-ho en dubte tot. No cal anar a l’espai profund per replantejar-nos la nostra existència. Tan sols cal obrir un llibre com Crucifeminació de Pedrolo, una novel·la que ens volarà el cap i posarà en auge l’obra d’un autor que, més enllà del Mecanoscrit del segon origen, ha escrit molta ciència-ficció. Perquè sí, perquè cal no oblidar que a casa nostra hi ha grans obres que hem de reivindicar: clàssics com La ciutat dels joves d’Aurora Bertrana o Retorn al sol de J.M. Francès, i obres modernes com Relats d’un futur imperfecte de Mariló Álvarez, L’estrany miratge d’Enric Herce i Les màquines del caos de Ricard Efa, màxims exponents aquests últims del cyberpunk català. I tantes altres que mai acabaríem d’anomenar.

En definitiva, la ciència-ficció no només fa referència a naus espacials i homenets verds. No hi ha pràcticament cap tema que la ciència-ficció —i per extensió els gèneres fantàstics— no hagi tractat. Si heu trobat en aquesta llista un llibre que us cridi l’atenció, llenceu-vos-hi de cap, tots valen molt la pena. En cas contrari no defalliu i segui buscant, que a la nostra nau hi cap tothom.

Signat: el corpuscle sci-fi de Llegir en Català.