La ballem amb pedres a la sabata

He llegit amb atenció l’estudi sobre la dimensió social de la cultura que acaba de presentar el CONCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts). Com de qualsevol estadística, cal extreure’n conclusions amb precaució, però no podem ignorar les tendències que assenyalen. I també afegeixo amb un punt d’ironia que no puc deixar de llegir amb escepticisme informes polítics que es queixen que la política no dota la cultura de prou pressupost.

Els que ens dediquem a la producció cultural en català caminem amb pedres a la sabata: unes pràctiques discretes, un mercat petit, i uns recursos limitats. Després de 40 anys de construcció nacional, amb unes infraestructures consolidades i un sistema educatiu modern, seguim sense sortir-nos-en. Els titulars més cridaners de l’informe del CONCA diuen que el 40% de la població no llegeix mai llibres –davant, per exemple, el 78% que escolta música. La política cultural –la política de país–, ha de posar la lectura al centre de la rotllana (no m’estendré aquí sobre els seus beneficis evidents). I això com es fa? Si el màrqueting polític ho demana diguem-li Pla Nacional de la Lectura, però tinguem en compte que, com en la sardana, hi ha d’haver tirades curtes i llargues, i que hem d’anar de la mà a ballar-la.

Si hi ha un 94% de persones que atribueixen a la cultura molta importància, però només llegeixen llibres el 60%, què és el que separa aquestes dues magnituds? Un 62% assenyala el preu com el principal motiu que dificulta la seva participació cultural, un 44% ho atribueix a la manca de temps, i un 22% a la manca d’interès. Com que el 98% diu que veu la televisió, trobo que encara ens queixem poc de la sobreexposició al futbol respecte de la presència de la cultura, tant en programes concrets com en la quotidianitat de la programació. El problema ve de lluny, i és des de l’inici que hem d’actuar. A banda de fomentar la creació de biblioteques personals per als nens, cal dotar de recursos les biblioteques escolars, i això requereix d’una inversió gran en temps i diners. Veurem fins on arriba la mesura de govern que impulsa l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, per una política pública transversal en els àmbits de cultura i educació a la ciutat.

Hem de ser conscients de la dimensió del mercat català i de la feblesa de l’articulació entre els diversos territoris, així com de la pressió que exerceixen el castellà i l’anglès. Tinguem present que la nostra disponibilitat de consum no és infinita, i que les prioritats s’estableixen amb criteris molt diversos. Jo l’anomeno el principi d’Arquímedes de la cultura: un nou producte totalment o parcialment submergit en un medi cultural rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del producte que desallotja. A més, els canvis en les formes d’accés a la informació i els continguts d’entreteniment en línia afecten directament les nostres empreses culturals (enteses com a estructures econòmiques i com a iniciatives socials) que no sempre han pogut assumir la necessària professionalització i s’han vist molt sotragades per la crisi. El laberint administratiu, la migradesa pressupostària i els terminis infinits de cobrament són una altra pedra a la sabata.

Davant l’evidència d’uns recursos limitats en general i del 0,7% del pressupost en particular dedicat a cultura, que recorda dolorosament a la xifra de les campanyes de reivindicació per a la cooperació internacional de fa uns anys, es troba a faltar una visió més global, estratègica i decidida per la cultura. Hem dedicat més esforços a incrementar l’oferta, amb subvencions a la producció, que a consolidar la demanda, amb polítiques de creació de públics. És obvi que cal mantenir-les, però també és hora de fer política, de tenir el mapa al cap i veure què convé al conjunt dels projectes que ja existeixen i què falta per crear de nou. D’exemples de tirades curtes que fan entrebancar en podria dir moltes: jo he vist biblioteques que regalen llibres i revenen revistes, mentre als editors se’ns obliga a vendre aquests mateixos llibres i revistes a les biblioteques amb descompte. Al lampista no se li discuteixen les hores, i als creadors no se’ls valoren prou les idees.

El conjunt del sector cultural arrossega precarietats estructurals, una falta de musculatura sòlida en el teixit empresarial i poder comptar amb un suport polític i social que articuli la columna vertebral d’un país pròsper i madur. Amb intel·ligència i constància, amb tirades curtes i llargues, de la mà i en rotllana.

 

Núria Iceta, El Periodico, 24/12/18