Llibres que conviden a una vida digna

Per Laura Huerga.

 

Necessitem més que mai reservar espais per a la vida. Espais que no només la facin possible, sinó que la facin digna. La situació comença a ser insostenible per a moltes persones arreu del món i des de Llegir en català volem reivindicar aquests espais per a la vida —possible i digna— a través dels llibres.

Els llibres d’assaig poden ser un bon lloc per formular preguntes, trobar respostes i també, per formular noves preguntes, les preguntes adequades, les preguntes que ens fan falta. Però també a través de la ficció podem trobar respostes i arribar a idees que se’ns fan més complexes amb la no-ficció. Els llibres com a eines de reivindicació social, els llibres com a eina de destrucció —sí, destrucció—, per a reconstruir imaginaris, per arribar a noves solucions que facin possible un món més equitatiu i just, on els drets siguin per a tots, i no només per a qui pot pagar-ne el preu —sigui amb diners, amb silenci o amb consentiment—. Si no us he convençut, potser ho farà Robert Eaglestone a La literatura. Per què és important.

Els llibres que et porten a d’altres llibres. Per exemple, si us agraden, no us podeu quedar en Ursula K. Le Guin o Margaret Atwood, cal que viatgeu als mons d’Octavia E. Butler —antiracista i feminista— o Suzette Haden Elgin —feminisme i lingüística— que us enamorarà amb el poder que té la llengua pròpia a Llengua materna —atenció filòlegs i afins!—. Els seus llibres obren l’abast de la ciència ficció amb el feminisme per repensar-nos i buscar alternatives.

La lluita feminista, més important que mai per la seva transversalitat —ecofeminista, antiracista, anticlassista—, que ens condueix a novel·les amb elles com a protagonistes. La novel·la Elles parlen, de Miriam Towes n’és un clar exemple, elles parlen, s’escolten, s’empoderen, prenen una difícil decisió. Són molt importants els assajos que s’han anat publicant els darrers temps i que hem anat recomanant en aquest mateix espai, una primera llista de llibres feministes que vam fer i una altra que vam demanar a diferents escriptores i activistes. Però a banda de les recomanacions que hem anat fent —a les quals hi afegiré Dones rebels. Històries contra el silenci—, també en teniu pels amants de la novel·la negra, com Carol de la imprescindible Patricia Highsmith o, la negra però també política, Mai més de Susana Hernández —brutal i descarnada—, o la negríssima Dies de tempesta de Sara Bilotti, amb la dona al centre i la denúncia de la violència de gènere. En aquesta col·lecció de novel·la negra, la millor en català, podeu trobar-hi en la mateixa línia amb un estil diferent, Dones sense nom de Silvestre Vilaplana. També hi afegeixo, no com a novel·la negra però sí com a ficció feminista, aquesta revisió del clàssic: Frankissstein de Jeanette Winterson, tan fresca i original. I com a coda, us recomano Torno del bosc amb les mans tenyides de Simona Skrabec, una escriptora que observa el seu entorn i el descriu amb enginy i saviesa.

També es pot saltar de lectura en lectura, d’opressió en opressió, per entendre i saber del colonialisme, el postcolonialisme, i les noves formes de neocolonialisme i neoesclavisme. Quants noms per un fet que es troba sota un mateix paraigua, el del racisme.

Un racisme que es pot llegir a novel·les com Els nois de la Nickel, de Colson Whitehead, i que s’entén tan bé quan es visiten llibres com Els condemnats de la terra de Franz Fanon, essencial per entendre’n la repressió. Quadern d’un retorn al país natal d’Aimé Cesaire és, en poesia, una meravellosa obra que ens pot fer destil·lar tot aquest pensament. O les protagonistes de la Jamaica Kincaid, una autora de primer nivell que tant al seu llibre Lucy com a Autobiografia de la meva mare fixa la mirada sobre la necessitat del primer món a ubicar els colonitzats en un únic espai: el dels vençuts i sotmesos. Ho explica Ibram X. Kendi a Com ser antiracista, no existia el racisme com el coneixem ara fins que es va haver de justificar l’esclavisme. O per anar al moll de l’os, com veuries el món si no te l’expliqués un home blanc europeu? L’altra banda de la muntanya dona algunes possibles respostes a aquestes preguntes gràcies a la seva autora Minna Salami. I en aquesta línia, és també molt interessant Mestissa de Maria Campbell, on podem llegir les conseqüències del colonialisme en els aborígens canadencs.

I és que vivim en un món de jerarquies que justifiquen privilegis, i que també justifiquen tenir o no tenir drets. Abans, l’esclavisme, però les noves formes d’esclavisme i de submissió es poden basar en la sola i immensa diferència de no tenir papers. És el racisme que sosté el tracte cap als refugiats, la indiferència i l’abandonament, l’entendreu millor si passeu per Cap altre amic que les muntanyes del kurd Behrouz Boochani i de la seva experiència de sis anys en un camp de refugiats. Un racisme que sosté les presons, les fronteres, la precarietat, la pobresa i tantes altres injustícies. El que estem fent o deixant fer està canviant alguna cosa dintre de nosaltres, en què ens convertirà si no fem res per revertir-ho? Alguna cosa més que còmplices de ben segur.

Només cal passar per la minimalista però punyent El test, de Sylvain Neuvel, que tot i ser una especulació del futur dels test per a migrants, no dista tant de les mesures actuals que es fan servir i del seu tracte inhumà. O Primavera d’Ali Smith, amb el retrat sublim —en el sentit de Kant— que fa dels CIEs a Anglaterra i de les persones —sí, persones, cal que ho recordem—, que sense delicte, ni judici, ni càrrecs, omplen aquestes presons amb un nom —centres d’internament— que pretén suavitzar la seva imatge. Ja ho planteja Angela Davis a Podem abolir les presons?, on hi és també la següent pregunta lícita: Per a qui són, les presons? Igual que podríem plantejar per a qui són, les guerres. Aquests sense sentits s’entreveuen molt bé a través de la ciència-ficció, com a Així es perd la guerra del temps, un títol on us agradarà com la guerra s’explica a si mateixa.

Però no entraré en l’univers dels llibres de guerra, prefereixo avui parlar de les guerres encobertes. Hem de defensar el poder expressar les nostres idees, la denúncia de les violències quotidianes com la que manifesta Joaquim Carbó a Males setmanes en tots els àmbits i cap a totes les esferes de poder. Vivim un moment on defensar els drets humans —per a tots— és més difícil que mai. Les fake news, l’auge del feixisme —llegiu Ultradreta de Cas Mudde o Feixisme persistent d’Alba Sidera—, el capitalisme desbordant de poder, les plutocràcies més o menys encobertes que fan i desfan com volen. Tot això amb un protagonista clar, el control de la població, vulnerant els drets de llibertat d’expressió i llibertat de manifestació, que fa encara més difícil denunciar els abusos del poder.

Per poder canviar les coses i garantir democràcies reals, haurem de defensar aquests drets, i necessitem bones idees. Jo us proposo des del Jo acuso!, d’Émile Zola a L’obligació moral de desobeir, de Ramin Jahanblegoo, tot i que imprescindiblement acompanyats de la lectura de La força de la no-violència, de Judith Butler. O endinseu-vos en el Manual de desobediència civil de Mark Engler i Paul Engler passant pel deliciós —per accessible i entenedor però també pel meravellós pròleg de Xavier Antich— Desobediència i democràcia de Howard Zinn.

Cal tenir en compte el paper dels mitjans de comunicació en la imatge que donen o expliquen d’aquestes lluites. Les opinions polaritzades que van del blanc al negre sense matisos, sense plantejar la riquesa dels colors de la diversitat de mirades, que ens fan millors. Hem de valorar el pes dels mitjans de comunicació en aquests discursos, hem de defensar el dret a la llibertat d’informació com a un dret essencial per garantir la democràcia, però també una informació més pausada que ens ajudi a entendre, no només a conèixer. Els mitjans. Per què són importants, de Nick Couldry és un llibre que ens serveix per saber el poder que els mitjans confereixen a governs i poders fàctics. O el llibre sobre Fake News del col·lectiu XNet dirigit per Simona Levi, #FakeYou, que fa propostes per combatre-les.

Sobre el futur i els llibres només puc dir que construïm pilars ben forts, no només però també, a través dels llibres. Llibres que parlen de justícia, de diversitat, d’igualtat, per als nostres nens. La sèrie de BiraBiro amb els Meravellosos veïns, descodifica un univers que defensa la diversitat com a font de riquesa, i no només l’acceptació sinó també l’exaltació de la diferència per ser millors. Perquè podem ser millors. Ho hem de ser.