La història oficial de la Transició ha estat narrada de forma esbiaixada per aquells que van poder explicar-la en el seu exercici de poder institucional, suposant un objecte d’enginyeria social que va construir la ficció d’una nació “lliure” al servei de la ciutadania. Es aquí on Vídeo-nou i Servei de Vídeo Comunitari pren posició política com a treballadors no especialistes del mitjà audiovisual, documentant relats no existents en mitjans hegemònics de la Transició perquè televisió i diaris continuaven dominats per una “Democràcia” que va instrumentalitzar sistemes de comunicació al servilisme de l’economia i la nació. Pensant en el col·lectiu d’ideologia anarcosindicalista Vídeo-Nou i Servei de Vídeo Comunitari com a cas d’estudi, aquest treball té l’objectiu de contribuir a re-escriure la història entre 1975 i 1983, plantejant les nostres herències contemporànies, així com les mecàniques oficials d’una cultura que proposa una estètica sense ètica.
Què en diuen
La coberta reprodueix la textura d’una cinta de vídeo VHS i, fins i tot, del Dymo amb què s’ha escrit l’etiqueta/títol. Les pàgines tenen estètica de fanzín, amb lletra petita i canvis de tipografia, a més de fotografies, documents i il·lustracions amb aroma underground.
L’obra, publicada a Raig Verd, contribueix a reescriure la història del període 1975-1983, rebatent el discurs imposat des dels poders institucionals.
El llibre recull, a partir d’entrevistes amb els seus integrants, l’experiència d’aquest col·lectiu autogestionat que va veure en el vídeo una eina innovadora i àgil d’agitació social. (…) Gasol, interessat en els corrents dissidents que posaven en crisi el relat oficial de la Transició, ha contribuït a rescatar la història de Vídeo-Nou.