Pròleg de David Caño
Epíleg de David Fernàndez
En una Barcelona que es devora a si mateixa, quatre personatges -Jonàs, Judit, Djamila i Amèlia- afronten les fragilitats metropolitanes compartint les seves revoltes singulars. Els treballs precaris, els amors vulnerables, els combats incerts, els viatges que transformen, s’enllacen així amb les lluites de carrer i les places ocupades, però també amb el Mèxic rebel, la insurgent Cabília o les banlieues de Paris en flames. Entre totes, ordeixen la revolta col·lectiva, alimentada per la memòria de la ciutat obrera i llibertària, pels compromisos vitals, per les amistats indestructibles, per la recerca de noves formes de relacionar-nos. La revolta, doncs, no com a proclama o abstracció ideològica, sinó com unes vides mancomunades i dignes de ser viscudes. Aquesta és la història d’un nosaltres que perviu en les lluites quotidianes, la història subterrània i més recent de la ciutat comuna que maldem per viure.
«Si algú vol comprendre les esperances, il·lusions i frustracions d’aquest nosaltres que hem anat configurant, i mutant, de mica en mica, a base d’hòsties i amor, en els darrers anys, potser dècades, ja no podrà prescindir de La revolta que viurem» David Caño
«Per a moltes i molts, centenars d’anònims i anònimes que han fet bategar la ciutat les darreres tres dècades, aquest relat serà reapropiat i socialitzat de forma comuna. Empelt de revolta, serà reviscut amb el cap, amb el cor i amb el puny; s’hi identificaran a plena llum i foscor sencera, perquè d’aliè aquest llibre no en té res. Ho despulla tot: la ciutat i nosaltres mateixos» David Fernàndez.