Temps de segona mà (nova edició revisada)

Temps de segona mà (nova edició revisada)

La fi de l'home roig

Marta Rebón

Raig Verd Editorial

De la guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2015

Nova edició revisada

Temps de segona mà: La fi de l’home roig és una obra que parla dels últims vint anys de la història de Rússia i de com el final del règim soviètic ha afectat les persones que creien fermament que aquest règim era l’única forma ètica de vida. Des d’un moment inicial de confusió, amb les promeses de capitalisme de Gorbatxov (que per a la majoria no era res positiu, sinó el mal contra el qual havien lluitat tota la seva vida), fins a arribar al moment actual, en què molts es pregunten per què Rússia, amb la seva grandesa, no els proporciona més possibilitats d’una vida feliç i pròspera.

Amb els ulls d’una dona de lletres, Svetlana Aleksiévitx explica com va ser el comunisme a Rússia mitjançant entrevistes on es recullen vides del socialisme, persones que transmeten a l’autora les seves pors, les seves esperances.

Aleksiévitx fa preguntes no només sobre el socialisme, sinó sobre l’amor, la gelosia, la infància, la vellesa… Ella pregunta per entendre aquest espai petit que és l’ésser humà. Al capdavall, és allà on tot passa.

  • ISBN: 978-84-17925-98-7
  • 560 pàgines
  • Publicat: octubre 2022
  • Dimensions: 13,5 x 21,3 cm
  • Format: Rústica amb solapes
  • Col·lecció: Ciclogènesi
  • Col·lecció: Raig Verd
  • Gènere: Assaig
  • Preu paper: 24.95 €

Què en diuen

Aleksiévitx ha dedicat la seva vida a afinar l’oïda. Per això cada llibre li demana entre set i deu anys de feina. Visita una vegada i una altra una mateixa persona fins que considera que ja està sentint la seva veu genuïna i ben afinada, alliberada de la banalitat -que a tots ens acompanya- dels estereotips que acostumem a utilitzar a l’hora d’explicar-nos el que ens passa. El seu repte és alhora literari i ètic: vol aconseguir que cada persona arribi a la seva pròpia veu per explicar-se les seves pròpies experiències: que mobilitzi tot el que és per mirar-se cara a cara a si mateixa.

Aleksiévitx domina a la perfecció aquesta tècnica, forjada des de la seva sortida de l’escola de periodisme. Ella fa entrevistes sobre els detalls qüotidians, els records d’infantesa, la família, la dansa… A continuació ella transcriu segons la força i la sensibilitat del propòsit. Allà, el miracle es produeix: no hi ha pesadesa, no hi ha redundància. El relat es fa literatura.

Aleksiévitx és l’única capaç de mantenir viu el record d’aquesta tragèdia que va ser la Unió Soviètica, l’única també capaç d’escriure la història d’una gran utopia. Però és, sobretot, una escriptora, una gran escriptora. Per aquest bell rèquiem, ella inventa una forma literària polifònica singular, en la qual ressona la veu de centenars de testimonis trencats.

No hi ha dubte. La fi de l’home roig és un santuari literari pels ciutadans d’un imperi que han passat, en tres dies, de la Rússia tsarista a la Unió Soviètica. Però és sobretot un monument a la memòria de tots aquells que, dins la història, han trobat un dia perdut en el temps.

Pot semblar fosc, i potser espanta els lectors que temin sortir-ne deprimits. No fugiu pas: La fi de l’home roig no té res de sinistre. L’esperança, l’amor i el riure avancen mofant-se de la mediocritat i la covardia.

Si la gran literatura russa és l’aliatge del mural de la “gran història” amb pobres històries d’homes i dones devastats per la dissort, si la gran literatura russa són els destins que no controlem, els amors trencats, un fatalisme aclaparador, un teatre de la crueltat i una espera desesperada per a la redempció, aleshores La fi de l’home roig hi té un lloc, i a primera fila.

Aquí es produeix el miracle: cap pesantor, cap redundància … sinó una música, un respir. El testimoni esdevé personatge, el relat literatura.

Un exemple paradigmàtic de la literatura d’Aleksiévitx: una densa polifonia que fa de banda sonora de la Història.

No és solament la societat russa la que hi apareix retratada. Hi som tots, hi és l’ànima humana, que tot ho recorda a pesar que la memòria s’afeblisca.

L’aportació d’Aleksiévitx, més enllà de la seva potència literària, més enllà de les emocions i de les llàgrimes i tot el que desperta, [és] d’un interès enorme per entendre la Rússia recent. Perquè posa rostres humans a les xifres […] i ens demostra que no es pot fer una història sense humans.

Del general comunista que se suïcida al Kremlin fins al professor de literatura que acaba treballant de “goril·la” per a un prostíbul, a Temps de segona mà assistim a la crònica devastadora d’un país que, mogut per la il·lusió —primer Lenin i més tard la perestroika—, acaba arraconat i sense un relat que el vertebri.

Mai ningú ens ha explicat Rússia i l’est del nostre continent tal com ho fa Aleksiévitx. A través de les seves paraules, tot es fa proper i s’amplifica, perquè ho puguem veure: com a un miop, quan l’hi posen les seves primeres ulleres…

Durant vint anys, l’escriptora-periodista Svetlana Aleksiévitx ha recollit el testimoni de centenars d’anònims de l’antiga URSS. Resultat: el final impressionant de l’home roig. Extraordinària. […] Tots els qui parlen en aquestes cinc-centes pàgines, els últims exemplars del que ella anomena l’Homo sovieticus. Ens apassiona.