Avui, el meu fill Tonet m’ha preguntat, en sentir-me discutir i criticar rabiosament els estudiants de Nanterre: “Digues, mamà: tu la vols o no la vols, la revolució?”.
Teresa Pàmies i Bertran, reconeguda escriptora catalana guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi, activista política membre del PSUC, després de la Guerra Civil s’exilià a París, on visqué en primera persona els fets de Maig de 1968. A Si vas a París, papà… narra el dia a dia de dos mesos convulsos que van sacsejar París, l’Estat francès en la seva totalitat, i bona part de les societats del continent europeu. Teresa Pàmies ens parla dels estudiants revoltats, de les vagues obreres, del paper del Partit Comunista Francès, de la reacció de la burgesia, i de com la comunitat catalana exiliada vivia els fets, oscil·lant entre la participació activa i un aïllament intel·lectual.
És possible que la revolució hagi trucat a la porta? Si fos així: la hi obriran? Passarà de llarg? Confesso que no hi entenc res. Hi ha moments que em sembla viure una situació revolucionària; n’hi ha d’altres que tot ho veig emboirat per les gamberrades dels estudiants. Demà aniré a la Sorbona.