Sóc periodista i escriptor. He fet (quasi) de tot: director de setmanari comarcal, radactor, columnista, tertúlia de ràdio i televisió, comunicació política i cultural, guions de televisió i alguna cosa més. Actualment, sóc responsable de cultura del setmanari El Temps. Vaig nàixer a Madrid, el 1970, per circumstàncies laborals: mon pare era ferroviari, la professió familiar que no vaig seguir. Sóc xativí d’adopció i vocació, la dèria de la lectura m’acompanya des de sempre i la de la l’escriptura de quasi sempre. Havia fet fins ara quatre novel·les, cadascuna d’un pare i una mare, entre la sàtira de Si no ho dic rebente (2005), a l’astracanada negra d’Els neons de Sodoma (2008), al drama generacional de Vides desafinades (2011, Premi de la Crítica) o la novel·la iniciàtica però transversal El meu nom no és Irina (2013). Aquest llibre que teniu a les mans és un fillol d’Els neons de Sodoma, el primer on apareix l’inspector Feliu Oyono. I és una novel·la, és clar, en deute amb Boris Vian, Chandler, Vázquez Montalbán, Torrent, Chirbes i uns quants més. Un llibre que no hauria estat possible sense l’empenta de dos bojos de la negror, Sebastià Bennassar i Àlex Martín.
