Antoni Llena i Font

(Barcelona, 1942) és un dels artistes plàstics més innovadors de l’últim mig segle. La seva obra, subtil i elegant, és un constant desafiament a les formes convencionals i als límits de l’art. Pioner de l’art pobre i efímer, al llarg de la seva trajectòria ha experimentat amb diferents materials i tècniques, del dibuix a l’escultura. Des de l’inici mateix del seu camí artístic, als anys seixanta, ha optat per la fragilitat, perceptible en les seves escultures en paper però també en les seves escultures monumentals a l’espai públic: David i Goliat, Preferiria no fer-ho i Homenatge als castellers, totes elles a Barcelona. Ha estat professor de literatura artística a la Universitat de Girona, ha col·laborat a diversos diaris (Avui, La Vanguardia, Ara) i ha publicat diversos llibres sobre el procés creatiu, el darrer dels quals Deu estius a Campins (Barcino, 2024), sobre Antoni Tàpies, un dels artistes amb qui ha tingut més amistat i relació. Abans havia recollit les seves pròpies reflexions a La gana de l’artista: divagacions sobre art (Edicions 62, 1999) i a Per l’ull de l’art (La Magrana, 2008). Ha comissariat les exposicions L’ansietat de les influències. Tàpies vist per Llena (1991), Antoni Bernad Nord/Sud/Est/Oest (2018) i Miró: Constel·lació Antoni Llena (2020). La seva obra ha estat objecte de nombroses exposicions i és present en les col·leccions, entre d’altres, d’Artium, la Fundació Antoni Tàpies, el Museo Nacional Reina Sofía i el MACBA, a més del MoMA de Nova York.