Pere Coromines
(Barcelona, 1870—Buenos Aires, 1939). Advocat, economista, escriptor i polític. Durant la seva joventut va mantenir contacte amb grups catalanistes, republicans i fins i tot anarquistes gràcies al fet que formava part de la redacció de la revista modernista L’Avenç. El 1907 va ser un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1909 fou nomenat president de la Unió Federal Nacionalista Republicana i esdevingué director d’El Poble Català. Llavors fou escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona i diputat a Corts. El 1916, però, es va apartar, durant molts anys, de la política activa i se centrà en l’advocacia. Amb l’arribada de la Segona República tornà a la política. Francesc Macià l’incorporà a la comissió redactora de l’Estatut de Núria i el 1933 el nomenà conseller de Justícia i Dret del govern de la Generalitat. El febrer de 1936 va ser elegit diputat a Corts per ERC i durant la Guerra Civil fou Comissari General dels Museus de Catalunya. En acabar la guerra es va exiliar, amb tota la seva família, a Buenos Aires, on va morir al cap de poc d’establir-s’hi. Narració autobiogràfica, Les presons imaginàries va ser el seu primer llibre. Després en va publicar moltes més obres de narrativa —en què destaca la trilogia novel·lística Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta— i d’assaig polític, i també teatre. Era el pare de l’eminent filòleg Joan Coromines, que va revisar personalment l’edició definitiva d’aquest llibre l’any 1965.