Teresa Pàmies

Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) s’inicià en la militància política de ben jove i de seguida esdevingué dirigent de les Joventuts Socialistes Unifi cades de Catalunya i de l’Aliança Nacional de la Dona Jove. Amb la desfeta de la Guerra Civil, quan només tenia dinou anys, emprengué el penós camí cap a França. Va malviure en un camp de refugiats i va col·laborar amb la resistència francesa durant la  Guerra Mundial. Després es va exiliar a la República Dominicana, a Cuba i a Mèxic, on va començar a estudiar periodisme. L’any 1947 es va establir a Praga, on fou redactora i locutora de les emissions en català i castellà de Ràdio Praga.

A principis dels anys setanta, ja a cinquanta-un anys, va tornar a Catalunya, on va publicar Testament a Praga (1971), amb la col·laboració del seu pare. L’èxit d’aquesta obra, que va guanyar el Premi Josep Pla i el Crítica Serra d’Or, va contribuir a potenciar la seva carrera literària, caracteritzada per la voluntat de testimoniar la cruesa de la guerra i l’exili. En aquest sentit, destaquen obres com Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981). L’any 2000 va rebre la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i, un any més tard, la seva tasca com a escriptora fou reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.