Llegir les emocions
Repassant les matèries que s’imparteixen a les escoles trobem una majoria d’assignatures que posen l’èmfasi en el coneixement, en assimilar una quantitat ingent de dades; unes poques conviden a la reflexió i el pensament; si anem a buscar l’educació emocional, però, difícilment en trobarem cap. Es dona per fet que els progenitors disposen d’aquestes eines —oblidem que tenir un fill no ens converteix en bons pares de forma automàtica— o bé que l’entorn familiar és un lloc apte i segur pel desenvolupament i el creixement emocional. Però sovint això no és veritat. Ens han ensenyat a viure acceptant què som i com ens sentim, o per contra ens forcen a formar part d’una homogeneïtat gairebé patològica? Com hem d’educar els nostres fills si com a societat tenim evidents mancances sentimentals? Només cal veure com s’invisibilitzen les malalties mentals, o els tabús que existeixen pel que fa a segons quins comportaments o formes de ser. Des de l’associació Llegir en Català creiem que hi ha molta feina per fer i que els llibres poden ajudar a educar i ampliar el coneixement.
Sens dubte els llibres sempre han estat refugis emocionals: resulten d’utilitat per defugir la realitat; podem trobar històries amb les quals identificar-nos i sentir-nos segurs; sovint ens ajuden a respondre preguntes, però també a plantejar-ne de noves; fins i tot serveixen per trobar-hi sentiments que algunes persones no són capaces de trobar a la vida real. Els llibres, en definitiva, són un espai d’acollida. Mai no ens tanquen les portes ni ens barren el pas. No neguen la nostra individualitat i tampoc ens jutgen. Els llibres ens ajuden a llegir les emocions, a acostar-nos-hi i comprendre-les, encara que només sigui en part. Per això us volem oferir un grapat d’exemples que parlen obertament de com gestionar els conflictes i les emocions. I, «oh, sorpresa!», la ciència-ficció hi és ben present. Perquè més enllà de naus espacials i homenets verds, la #cificat tracta sobre la coneixença i acceptació d’un mateix, sigui com a individu o com a societat, abans de poder establir relacions amb els altres, siguin alienígenes o no. Però no patiu que hi trobareu de tot: des de ficció, sigui de temàtica fantàstica o no, fins a assaigs indispensables avui dia.
La incomunicació i la soledat
«Aquells que estigueu sols amb vosaltres mateixos també ho estareu per sempre amb els altres.» Aquesta sentència forma part d’una filosofia alienígena que apareix al llibre de ciència-ficció Enemic meu i ens serveix per introduir tot allò que té a veure amb conceptes com la incomunicació i la soledat. Es tracta doncs d’un tema universal: malgrat que estem rodejats de gent, sovint ens podem trobar sols. La Muntanya (Laia Asso, Sembra) ens parla de la incapacitat de comunicar-nos, de deixar-nos estimar i del dol. Gerbrand Bakker és un autor excepcional bona part de la producció literària del qual gira entorn de personatges que han viscut situacions traumàtiques i que tenen problemes per comunicar-se: A dalt tot està tranquil (Raig Verd) ens presenta una vida on han pres totes les decisions per nosaltres i les paraules que ens queden són poques; un text on els diàlegs són continguts i és més important el que no s’hi diu que el que s’hi diu. L’autor menorquí J. P. Sansaloni ens mostra a Un final (Raig Verd) com el consumisme i el plaer immediat aïllen tant els individus que conceptes com empatia, cooperació i solidaritat poden esdevenir idees difuses d’una llengua passada. En la mateixa línia però emmarcada en una distopia de tall molt més clàssic, Efendi (Elisabet Riera, Males Herbes) ens presenta un text senzill a la vegada que punyent i poètic on el protagonista descobrirà què significa sentir plenament i sense restriccions. L’aïllament sovint també és fruit de la incomprensió o de la incapacitat dels altres per acostar-se a algú. A L’Extern (Ada Hoffmann, Chronos) el caràcter neurodivergent de la científica protagonista li crearà moltes dificultats de comunicació, no només amb entitats alienígenes sinó també amb la resta d’humans; l’autora, diagnosticada d’Asperger als tretze anys, parla aquí amb coneixement de causa i amb un llenguatge molt esclaridor. La soledat ens pot afectar a qualsevol edat: Del final de la soledat de Benedict Wells (Les Hores) se centra en l’evolució i el creixement emocional d’un grup de nois d’un orfenat, mentre que a Quartet de tardor de Barbara Pym (Les Hores) llegim com es redefineixen els vincles a l’edat madura d’un conjunt d’individus que han treballat junts, però mai han tingut un vincle d’amistat. A Tot sol (August Strindberg, L’Avenç) l’autor es confessa en una mena de viatge introspectiu basat en la memòria i el record.
La culpa i el perdó
Culpa i perdó sovint van de la mà. Vet aquí un bon grapat de llibres per abordar el tema des de diferents perspectives. A El Passador (Stéphanie Coste, Tigre de paper) coneixem en Seyoum, un jove atormentat pel seu passat que s’ha de refugiar en la beguda i el cat per fugir dels seus propis dimonis interiors. Incapaç de fer-los front ni de poder-ho compartir amb ningú, sembla determinat a deixar que se l’enduguin al fons del mar per sempre més. Molt original és l’aproximació que fa Lauren Beukes a Zoo City (Mai Més), on els delinqüents adquireixen animals màgics que estan místicament vinculats a ells a través de la culpa: hauran d’aprendre a conviure-hi a mesura que aniran descobrint en aquesta existència simbiòtica una mena de camí per arribar al perdó. Aprofitant que a la CatCon que se celebrarà el 21 i 22 de maig a Vilanova i la Geltrú tindrem a la Lauren a casa nostra no podeu deixar escapar l’ocasió d’escoltar-la. No us en penedireu! També en una línia fantàstica Robert Silverberg ens mostra a L’home dins el laberint (Pagès) un individu que s’ha autoreclòs en un planeta llunyà per amagar la condició de monstre que li suposa no poder controlar l’emanació de les seves emocions: fruit d’un experiment dut a terme per alienígenes, el protagonista desprèn la fortor dels seus sentiments vers una humanitat que el va condemnar a una vida solitària. L’arribada d’un jove ple d’ideals farà que es replantegi concedir el perdó a una societat que ell considera culpable del seu exili. La guerra és un motiu clàssic en el tractament d’aquesta dualitat. Barry B. Longyear fa a Enemic meu (Laertes) una excel·lent dissecció del conflicte entre dos combatents de dues races que queden aïllats en un remot planeta i que han d’aprendre a perdonar per tal de sobreviure en un ambient completament hostil; una novel·la imperdible que va guanyar els premis més importants de la ciència-ficció. Carta al pare (Franz Kafka, L’Avenç) és un relat en primera persona en què l’autor se sincera i acusa el seu pare dels seus mals. Idaho (Emily Ruskovich, Les Hores) i Elles parlen (Miriam Toews, Les Hores) s’endinsen en aquesta dualitat dins del nucli de convivència, sigui familiar o de comunitat; extraordinàriament colpidora és la reflexió que fa Toews a Elles parlen sobre la dignitat humana i sobre si tot es pot perdonar.
La felicitat i la normalitat
Intentar definir felicitat i normalitat ens duria a un batibull argumental i segurament no en trauríem l’aigua clara. Qui si ho fa —i de forma magistral— és Daniel Keyes a Flors per a l’Algernon (Les Altres Herbes), un títol indispensable en què en Charlie, un jove amb una discapacitat mental, se sotmet a una operació que li permetrà ser ‘normal’. A mesura que passeu les pàgines del llibre assistireu als efectes devastadors que aquesta suposada normalitat provocarà en la seva felicitat. Que la depressió no està ben vista ho deixa clar el leitmotiv barroer d’alguns llibres mediàtics que prediquen que la felicitat la tenim a tocar i que només depèn de nosaltres. A Antic llinatge (Adrian Tchaikovsky, Chronos) en Nyr, un antropòleg transhumà que porta aïllat prop de tres-cents anys i que estudia una comunitat sense poder-hi interaccionar, pateix una depressió monumental. Els efectes encara es veuen incrementats per l’SDC, una mena de dispositiu tecnològic que arracona aquests pensaments funestos per poder prendre decisions racionals però que, lluny de fer-los desaparèixer, encara els nodreix més. Tampoc se sol parlar gaire del suïcidi, que és una causa importantíssima de mort en la societat moderna. Aquest estiu veurà la llum L’home dels ulls compostos (Wu Ming-Yi, Chronos), una novel·la on els dos protagonistes estan fortament lligats a aquest fenòmen. Per una part tenim l’Alice, que ha perdut el fill i el marit i ha decidit posar fi a la seva vida; per una altra tenim l’Atrie, un jove vigorós d’una ètnia fictícia que seguint la tradició ha de cometre una mena de suïcidi ritual que han seguit molts joves abans que ell. Per descomptat cap d’ells morirà, sinó que es trobaran i entre ambdós miraran de curar les respectives ferides emocionals que la vida els ha deixat. També aborda el suïcidi Les tristes recances (Miriam Toews, Les Hores), on una dona que a priori viu una vida d’èxit demana ajuda a la seva germana perquè l’ajudi a morir. L’elaboració del dol pel suïcidi de la mare és un dels eixos vertebradors del personalíssim relat de Cristina Masanés a Eroica (L’Avenç). En absolut podríem de titllar com a normal la Denni, la protagonista de Proletkult (Wu Ming, Tigre de paper), un llibre que barreja ciència-ficció amb novel·la històrica i que és una classe magistral que ens durà des del desè aniversari de la revolució de 1917 a la Rússia prerevolucionària. I qui és la Denni? És realment una extraterrestre o només una jove confosa que ha perdut la memòria i que s’autoenganya per amagar ferides interiors? Cabdal per entendre tota la repressió que han patit les dones al llarg dels segles és El paper de paret groc (Charlotte Perkins Gilman, Laertes), un text duríssim però molt esclaridor sobre el menysteniment de les malalties mentals i la invisibilització que les dones han patit sota el jou dels homes quan s’han allunyat de la normalitat socioafectiva que els dictava el seu estatus social. A Carol de Patricia Highsmith (L’Avenç) ens adonarem que la felicitat potser rau a conèixer algú que et trenca tots els esquemes i et fa repensar la teva vida.
L’empatia i els prejudicis socials
En una societat actual en què la immediatesa i el capitalisme ho consumeixen tot sembla difícil trobar un moment de respir per pensar en els altres. A Piranya social (Sembra), la Mariló Àlvarez, ens convida a conèixer la resta per trencar les barreres dels prejudicis socials. Un altre tipus de prejudicis són els silencis, capaços de crear traumes profunds tal com ens mostra la Kopano Matlwa a Aigua passada (Sembra). Linda Boström ens narra a Filla d’octubre (Les Hores) com és viure amb una malaltia bipolar i Maïssa Bey fa el mateix a Cap més veu (Les Hores) explicant els prejudicis que pateix una dona en sortir de la presó per assassinar un marit que la maltractava. A La Cinquena Estació (N. K. Jemisin, Mai Més) l’autora també parla dels prejudicis, la ràbia i el dolor; Jemisin, cal recordar-ho, és la primera persona negra que va guanyar el prestigiós premi Hugo —ho faria dos cops més amb dues novel·les posteriors—, un guardó tradicionalment reservat a escriptors anglosaxons, blancs i heterosexuals. Per tancar aquesta llista de textos que busquen educar en les emocions —i per plantejar el tema en positiu— us volem recomanar Ensenyar pensament crític (bell hooks, Raig Verd), on se’ns mostra com és de necessari parlar-ne i saber-les explicar. Intel·lectual, feminista i escriptora afroamericana desapareguda recentment, l’eix vertebrador de l’obra de hooks és l’amor, tant als altres com a un mateix, un aspecte que caldria cultivar més veient el panorama de conflictes bèl·lics i drames migratoris que tenim avui dia.
Esperem que aquest grapat de llibres que us hem presentat al post us obrin la ment. Que, d’una manera o l’altra, amb un vessant o altre, incideixen en la visió que teniu de l’empatia vers els altres però també en la vostra pròpia acceptació. Considerem que es tracta de llibres que ens poden ajudar a conèixer-nos d’una forma més íntima, que és el punt de partida per esdevenir millors persones i poder ajudar els altres. Perquè, en definitiva, és una part essencial per fer d’aquest món un lloc millor.