
L’Autobiografia d’Alice B. Toklas es burla astutament de la immortalitat que la biografia pretén atorgar als seus temes. Si escolteu la música del llibre, copsareu el murmuri de la malenconia. Si us el mireu com un exercici de confiança en un mateix, entendreu la seva brillantor. Janet Malcolm, ‘The New Yorker’
El 1933 Gertrude Stein publica l’Autobiografia d’Alice B. Toklas. En aquesta obra, amb la qual aconsegueix l’èxit comercial i el reconeixement del públic que buscava, utilitza un recurs literari per escriure la seva pròpia autobiografia valent-se de la veu d’Alice B. Toklas (San Francisco, 1877- París, 1967), la seva companya des de feia vint-i-cinc anys. Com diu Assumpta Camps, amb aquest recurs “obté la distància necessària per no haver d’expressar, en tant que ‘jo’ que escriu de si mateix, la seva subjectivitat i intimitat personal”. Així, a través de l’Alice, l’autora porta al lector a la casa que les dones van compartir a París entre 1903 i 1933, i per on desfilaven les figures que van definir la cultura de principis del segle XX: dinant amb Picasso, sopant amb Hemingway, parlant de barrets amb Marcelle Braque… Entre anècdotes, divertides o tràgiques, Gertrude Stein fa possible un llibre excepcional que esdevé l’evocació magistral de tot un món i de tota una època
Què en diuen
Una joia per a mitòmans i una prova del poder aglutinador de les personalitats excepcionals.
L’art, quan funciona a ple rendiment, sempre s’escapa de qualsevol intent de classificació.
Aquest estil proper i col·loquial, que encadena anècdotes amb els pintors o els amics que les visitaven a la casa de la ‘rue’ de Fleurus, és addictiu i converteix la lectura en una finestra privilegiada a aquell temps.