“En aquest llibre estudio com la llengua s’ha fet servir com a eina per legitimar el Poder, tant l’obtingut de manera violenta com legal, tant el que pretén reforçar una dictadura com el que intenta construir una societat «decent». I, és clar, també com a eina per a subvertir aquests Poders. D’aquests usos del llenguatge que legitimen, o que ho pretenen, n’estudio un procediment concret: els noms propis que posem a tot el que ens envolta: els nostres fills i els nostres carrers, els esdeveniments històrics i els enemics que els han protagonitzat.” Així, el llibre analitza casos que provenen tant de la vida quotidiana com de la tradició literària i cultural —de Tarzan de les mones a West Side Story, passant per Faust o Lohengrin, i per Proust, és clar—, però també dels processos de construcció de les nacionalitats, especialment l’espanyola i la catalana: des del nomenclàtor de l’Eixample barceloní, vist com un “lloc de memòria”, al fet que de la mateixa guerra se’n digui Guerra del Francès o Guerra de la Independència, o que de la Guerra Civil espanyola se’n vulgués dir Guerra de Liberación.