Escrit per Aída Pallarès i Manuel Pérez i amb pròleg d’Oriol Martí. Conté articles de Marta Ballesta, Nicolás Barbieri, Quim Bigas, Maria Buhigas, Manuel Delgado, Jordi Duran, Eva Marichalar-Freixa, Agnés Mateus, Jordi Queralt, Jaron Rowan, Maria Thorson i Ada Vilaró amb il·lustració final de Júlia Bertran.
El carrer és nostre és un relat sobre les arts escèniques de carrer a Catalunya dels periodistes Aída Pallarès i Manuel Pérez. D’una banda, per entendre què són i què signifiquen. De l’altra, per reflexionar sobre què suposen per a tots nosaltres com a possible significació primera de la democratització real de l’art.
El carrer és nostre és un viatge per la història recent de les arts de carrer i un parèntesi per pensar on són i en quin punt estan. En un món que individualitza, privatitza i defineix els límits dels carrers i de les places fins al punt que gairebé no hi ha bancs ni espai per jugar, poden ser les arts de carrer una presa de poder?
Què en diuen
El carrer és nostre no és un catàleg de nostàlgies. És més aviat un relat subjectiu d’un passat que va ubicar la creativitat catalana al món; és un mapa del present rabiós, emergent i tremendament creatiu i dels seus vincles (a voltes desconnexions) amb el passat; i és també una eina de futur, ja sigui perquè afronta la qüestió de cap a on van les arts de carrer, ja sigui perquè restarà com a llegat textual fins que se’n podreixi l'última pàgina.
L’acció de deixar una empremta gràfica en un entorn humà compartit ens remet a les primeres pulsions d’expressió artística conegudes de la humanitat, fa desenes de milers d’anys, i representa una voluntat de manifestació i comunicació que troba en el suport físic una possibilitat de diàleg anònim i no simultani amb els similars.
Prenguem aquest llibre i fem-lo arribar a llocs on ningú se l’espera. Sortim als carrers i busquem-nos. Trobem-nos.
Són l'acció i l’energia corporals allò que desprèn la seva pròpia territorialitat efímera. L'ocupació de l'espai és llavors desplegament del cos en moviment.
La institució no es pot concebre sense el carrer, ni el ministeri sense la plaça. Per això, si desitgem de veritat transformar les institucions, ens veurem obligats a assumir un altre repte important, el d’instituir el carrer.
Si ajuntem les paraules performance, art d’acció i espai públic trenem un compromís artístic amb el moment actual, en què les arts de carrer tenen la responsabilitat de convertir l’espai públic en llocs d’intervenció política.