El tour de force narratiu de Zoran Malkoč, publicat després d’haver guanyat el premi Ranko Marinković, ens du a l’Eslavònia dels anys de la guerra i la postguerra a Croàcia, en uns espais que podríem qualificar de perduts (però de cap manera inexistents), si no fos perquè són inscrits al mapa de la prosa contemporània croata pels herois de Malkoč: uns perdedors i vencedors ben particulars.
Membres del club d’aficionats del Hajduk, bèsties humanes, combatents decebuts i nans que, com en un projecte d’estat secret, eliminen les mines i transformen els racons oblidats d’Eslavònia en un paradís turístic… Tots aquests reis menors de corones rovellades aconsegueixen fer que l’excursió cap al fràgil castell aeri de la prosa de Malkoč esdevingui un viatge del qual no volem (ni podem) tornar.
La narrativa de Zoran Malkoč evoca els esperits de Babel, Dostoievski, Marinković, Bukowski…, però el to i l’esperit d’aquests contes pertanyen només al seu autor i als lectors.
Brutal, atroç, però estranyament bell, situat al marge de qualsevol moda o tendència, d’una sinceritat que fa mal.
Què en diuen
Alerta: els contes de Zoran Malkoč mosseguen i punxen, i a vegades fins i tot fan bullir el mar glaçat que tots duem a dins. El seu secret per reviure la postguerra a Croàcia és un humor desesperat i una pietat natural per als seus personatges.
Les històries devastadores, cruels, belles, inclouen tots els mitjans i totes les tendències, i són tan honestes que fan mal. El cementiri dels reis menors és una de les millors col·leccions de relats publicades des dels noranta.
Malkoč és, sens dubte, un d’aquells autors que van sempre a contracorrent, i El cementiri dels reis menors és una col·lecció que ens submergeix en la realitat dels derrotats i ens porta fins i tot un xic més enllà.
Aquestes històries completament boges pregonen la seva perfecció, la bellesa i la imaginació del llenguatge, l’equilibri entre idees, diàlegs i nivells narratius; un estil que sembla anàrquic, però que en el fons és, ja m’entendreu, normal. Zoran Malkoč no és cap boig. No, Zoran Malkoč és un geni.
Com totes les històries referides a la guerra, el rerefons d’aquests contes és ferotge, violent i feridor però per contra, Malkoc, sense renunciar en cap moment a al cruesa que amaga tot allò que explica, és capaç d’aportar-hi un punt d’ironia, d’humor que actua com un magnífic desengreixant.