Després d’anys d’escriure poesia, l’autora rep l’encàrrec d’escriure, en prosa, un text autobiogràfic. Però què podia explicar, ella,  de la seva vida, mancada de fets espectaculars i experiències dramàtiques? I des de quina perspectiva podia parlar-ne als 35 anys? Una lectura casual va donar-li la idea d’estructurar el llibre  a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic, que té trenta-tres lletres. Cada lletra del ciríl·lic, doncs, representaria una paraula —una paraula russa, escrita en original i en transcripció—, i cada paraula seria un punt de partida per parlar d’un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa. La tria de paraules, deliberadament arbitrària, obeiria només als desitjos de la memòria i la imaginació. Les anècdotes personals hi serien, però només per donar més vida i color a les entrades del diccionari. A poc a poc es va adonar que, si bé no li interessava gaire parlar d’ella, sí que volia fer un homenatge als seus avantpassats i mirar d’entreteixir, d’una manera fragmentària, les seves petites històries particulars amb la història gran del segle XX rus.

PREMI CRÍTICA SERRA D’OR DE NARRATIVA
PREMI NÚVOL HOMO FABRA
PREMI NOLLEGIU DE RELATS
FINALISTA PREMI FINESTRES DE NARRATIVA