Premi Nebula a la Millor Novel·la, 1974. Premi Hugo, 1975. Premi Locus, 1975. Premi Prometheus categoria Saló de la Fama, 1993.
En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions autoritàries. Però fent recerca, es va adonant que la revolució que va crear aquest món està estancada, envoltada de murs que haurà d’enderrocar. Les estructures de poder comencen a sorgir allà on no n’hi havia. En aquest moment decideix emprendre un viatge molt arriscat al planeta original, Urras, buscant un diàleg obert entre els dos mons per poder divulgar les seves teories lliurement fora d’Anarres. La novel·la detalla la lluita per alliberar-se que ha de dur a terme tant a Urras com al seu propi món, Anarres.
Els desposseïts d’Ursula K. Le Guin és un clàssic de la ciència-ficció, reclamada com la millor literatura des del feminisme i des de la construcció de la primera utopia que no està basada en un imperi. Una novel·la imprescindible, d’una profunda crítica social i política, escrita amb l’habilitat i el detallisme del que només és capaç Le Guin.
Què en diuen
Solidesa és la paraula que descriu Ursula K. Le Guin. Contràriament a les trames fluixes, les sintaxis barroeres i els personatges predictibles d’una gran multitud de novel·les de ciència-ficció, Els desposseïts de Le Guin perdurarà en el temps.
Al principi, el corrent literari dominant marginava la seva obra. Llavors, ella va transformar el corrent literari.
El que fa única a Le Guin és la magnitud i la complexitat de la seva mirada: aquesta dona té literalment el cosmos al cap. [...] Els desposseïts dibuixa un fresc colossal de les ambicions socials, dels somnis de justícia, de l’ànsia de poder i de les formes possibles de govern.
Els desposseïts és, doncs, ciència-ficció sense homenets verds, més aviat amb un sentit de l’anticipació que desenvolupa una crítica sociològica global i d’esperança revolucionària.
Un llibre escrit a la perfecció, composat a la perfecció.
Després de llegir Els desposseïts, després de contemplar Anarres, ens adonem que la utopia encara és possible. Absolutament indispensable.
Les societats que inventa són coherents, sòlides, estan construïdes fins al més petit detall, i en la seva veracitat atuïdora són un mirall revelador del que som. De la mediocritat humana però també de la possibilitat d’allò sublim; de les nostres incoherències, els nostres anhels i les nostres necessitats. (...) Els desposseïts dibuixa un fresc colossal de les ambicions socials, dels somnis de justícia, de l’ànsia de poder i de les formes possibles de govern.
Definitivament, Els desposseïts és una novel·la que supera totes les expectatives; una veritable oda a l’autocrítica i a l’inconformisme que revifa l’esperança d’una civilització ideal, fantàstica i utòpica.
Els al·lèrgics a la ciència-ficció es farien un favor si aparquessin els prejudicis i el llegissin: aquí no hi ha faramalla tecnològica que distregui més enllà de l’estrictament necessària i aquesta novel·la, com tantes altres del gènere no és, com deia l’autora, “una advertència nefasta ni un projecte sobre el que hauríem de fer”, sinó un recordatori sobre la infinita varietat de maneres en què la humanitat acaba sempre en el mateix lloc.