Epíleg de Simona Škrabec
ELS COLORS DE L’ACCENT: Pantone 3282C, el color de llacs i muntanyes dels paisatges centreeuropeus.
La mare de Peter Handke era una dona invisible. Al llarg de la seva vida –que va abastar el període nazi, la guerra i la prosperitat de la postguerra– va fer el possible per mantenir les aparences, però va arribar a una conclusió terrible: «Ja no soc una persona». No gaire després, es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers. A Infelicitat perfecta, el seu fill s’asseu a posar per escrit allò que sap, o que creu que sap, sobre la vida i la mort de la seva mare, tot i que topa amb una «incapacitat d’expressió extrema». Aquest llibre auster, escrupolós i profundament commovedor és un dels punts més alts de l’obra de l’escriptor guardonat amb el premi Nobel de Literatura el 2019.
Què en diuen
Un dels millors llibres, i un dels més importants, escrits en alemany a la nostra època.
Com sempre ens parla de la solitud, de la incomunicació, i en aquest cas de la dificultat d'escriure sobre una altra persona. Un llibre profundament honest i bellíssim.
A Infelicitat perfecta hi ha tan sols una rigorosa demostració del fracàs del llenguatge per expressar l'horror de l'existència. La vista aguda de Handke sempre aconsegueix trobar una bellesa estranya en aquest món descolorit.
La filòsofa Hannah Arendt observava «la banalitat del mal». En canvi, les novel·les, obres de teatre i memòries de Peter Handke demostren la maldat de la banalitat.
[Handke] acaba creando un trenzado de sensaciones y sugerencias que calan hondo en el lector.
Commovedor i bellíssimament realitzat [...] quasi perfecte.
Handke és un dels grans estilistes de prosa alemanys, i ha dedicat la seva carrera a explorar tant el món natural com el de la consciència humana amb una precisió, un humor i un coratge exquisits.
Les seves novel·les han persistit en l'extraordinària feina vital de descobrir l'existència humana amb una mirada forense.