La caiguda és una novel·la essencialment filosòfica que s’ha convertit en una obra fonamental de la literatura francesa de postguerra. Publicada originalment el 1956, aquest clàssic de l’existencialisme va veure la llum un any abans que Camus fos guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.
Jean-Baptiste Clamence és un complet egoista. Un home enamorat d’ell mateix. Fins que un esdeveniment capgira la seva vida: un vespre, tornant a casa, Jean-Baptiste passa per un pont des d’on presencia com una noia es llança a l’aigua. Ell no fa res per ajudar-la. Des d’aquest moment, la sensació de culpa augmenta fins a convertir-se en una obsessió. L’incident l’ha abocat a plantejar-se tota la seva existència, que ara jutja com a inútil i pretenciosa. Ja no aguanta més. Una nit, confessa la seva història en un bar d’Amsterdam…
Què en diuen
La caiguda és l’obra mestra de Camus. La brevetat de la novel·la representa inversament la qualitat de les paraules impreses.
Rellegint l’última novel·la que Albert Camus va publicar en vida, em venen dues reflexions: la primera, que encara és excel·lent; la segona, que m’alegro d’haver-me-la trobat quan ho vaig fer, és a dir, a l’adolescència. És difícil imaginar que La caiguda pugui tenir el mateix impacte en una persona en la trentena que en un adolescent.
Camus és l’acusat, el seu propi fiscal i el defensor. La caiguda es podria haver anomenat ‘El judici final’
El mode irònic, sobre el qual està escrit aquest llibre, és potser el que li atorga una crueltat addicional, amb un rerefons d’una lucidesa terrible.
Un examen irresistiblement brillant de la consciència moderna.
És un treball ferotge, musculós i summament àgil.