Premi Nobel de Literatura 2015
Un milió de dones russes van lluitar a la Segona Guerra Mundial. Aquesta és la història explicada per les dones que la van viure.
Gairebé un milió de dones van combatre a les files de l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial. Aleksiévitx reuneix en aquest llibre el record i la memòria de centenars d’elles. Dones que no només lluitaven en una guerra, sinó contra un sistema i una manera de fer i de pensar. Dones que van patir també la repressió i la incomprensió dels seus companys i superiors.
L’autora descompon el relat de la victòria d’homes que escriuen sobre homes, i ens ofereix un relat colpidor de les dones que van lluitar a la guerra, i que gràcies a ella, formaran part de la memòria col·lectiva i d’una altra manera de viure el món. «La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.»
Què en diuen
Magnífic… Després de dècades de guerra recordades per “homes que escriuen sobre homes”, el seu objectiu és donar veu a aquella generació de dones que van ser menystingudes no només com a narradores, sinó també com a veteranes, mares i fins i tot com a possibles mullers.
Gràcies a Aleksiévitx, la història d’un milió de dones que van participar a l’exèrcit soviètic o com a partisanes contra els alemanys és una mica menys desconeguda.
Un monument a la valentia... Aquesta és una lectura dura, tant emocionalment com intel·lectual… El relat d'Aleksiévitx sobre la Segona Guerra Mundial a través dels ulls de centenars de dones, és extraordinari… El seu èxit és tan impressionant com admirables són les experiències d’aquestes dones.
Horrorós i commovedor… Aleksiévitx ha fet un servei enorme recordant aquestes històries… La guerra no té cara de dona explica la història d’aquestes dones oblidades, i el seu gran èxit és que reconeix la seva col·laboració però també l’infern que van patir.
Aleksiévitx mostra un esdeveniment extraordinari a través d’aquestes entrevistes íntimes.
No podia haver sigut més oportú… Les dones han fet de tot -aquest llibre ens ho recorda i ens ho mostra. Van aprendre a pilotar avions i llençar bombes, disparar a llarga distància… Aleksiévitx ha convertit les seves veus en el salm de la història.
Aleksiévitx ha forjat la seva particular identitat: com a testimoni de testimonis que solen ser desconeguts… En una era de “post veritat” quan el periodisme està sota pressió —susceptible a propaganda, sensacionalisme i “altres fets alternatius”— el poder de la literatura documental destaca amb més claredat que mai… Escolta l’Aleksiévitx.
Una recopilació de testimonis excepcional… Aleksiévitx ens descobreix les històries de les dones que descriuen una realitat molt diferent a la de la versió oficial sancionada… Elles parlen, amb cura però vívidament, de trobades fugaces, relacions intenses i sentiments no expressats.
Contínuament sorprenent i commovedor… Les pàgines preliminars, les notes d’Aleksiévitx dels diaris que escrivia mentre va treballar en aquest projecte i de les reflexions i els tractes amb els censors, són tan colpidores com el text principal.
Aleksiévitx ens dona una idea de com les dones de l’exèrcit eren considerades per la societat durant i després de la guerra… Aquestes veus, gràcies a Aleksiévitx, s’han convertit en part de la història.
La seva prosa és accessible no només a aquells que comparteixen la seva història i les seves preocupacions, sinó també als joves que poden aprendre d’ella què va ser la Unió Soviètica i què significa el seu llegat.
De la lectura dels llibres d’Aleksiévitx no és possible sortir indemne.