La noia del pantà ens acosta des d’un present difús a la nostra història recent. A la història d’un nosaltres sense nom ni rostre que és la història de molts. De molts llocs, de moltes persones i del molts temps diferents.

Un llibre directe, concís, visceral, com la vida que ens ha tocat viure. On no hi sobren paraules, per molt que incomodin. I on l’amor, la violència i el dolor que han patit diverses generacions ens dibuixen, de nou, un relat que ens enganxarà des de la primera pàgina i no ens deixarà fins haver-nos remogut consciència i estómac a parts iguals.

D’aquesta manera, la història començada amb La Torre de la Serra al Tamarit de Llitera de fa setanta anys finalitza gairebé avui a Valldoreix, després de passar per la sagnant dictadura argentina dels anys setanta. És doncs, aquest, un recorregut apassionant per algunes de les resistències del segle xx, que ens evoca inevitablement a tornar al present, de fet, sense haver-lo abandonat mai del tot.

Després de publicar La Torre de la Serra (Tigre de Paper, 2016) i La Casa de la Selva (Tigre de Paper, 2018), que van significar les primeres incursions de Joni D. en el camp de la ficció, l’autor tanca ara amb La noia del pantà un cicle en la seva literatura.