Aquest és un llibre sobre el misteri de la parla humana. Un viatge lingüístic a través de la figura del pare de l’autora, persona apassionada per l’alpinisme, que, després de patir un vessament cerebral, va quedar sense parla. Va començar aleshores una ascensió per cims i muntanyes inabastables per intentar recuperar les paraules. Quina cohesió pot tenir el món interior si no es disposa de significants? En quina desolació mental va viure el pacient que es va inventar un verb, “marxarons”, mentre tot això va durar? Si la veu interior s’articula amb la gramàtica, com ho fa quan l’ha perdut? I més encara, com es construeix la consciència sense paraula?
«No sé si allò que no s’anomena deixa d’existir. El que sí que sé és que, sense noms, el grau de buidor és abismal.»
Què en diuen
Un llibre hipnòtic i formidable.
Llibrets que són llibrassos
Una perla absoluta, tant si us agrada l’alpinisme com si teniu un familiar amb Alzheimer com si respondríeu NO a les dues opcions anteriors. Un miracle.
Un llibre excepcional.
El llibre més bonic que he llegit els últims mesos
El relat té cent pàgines clavades i molta elevació.
Cristina Masanés continua ensenyant filosofia en la mesura que pensa sobre la misteriosa experiència dels humans.
La voluntat literària de l'autora fuig dels sentimentalismes massa expansius.
Relatat amb una precisió minuciosa, i amb l’enigmàtica simplicitat de la bona prosa.
Un dels llibres més fascinants d'aquest Sant Jordi.
Quina joia.
Una narració emotiva, dolorosa, fascinant.
Un llibre amorós on no hi sobra ni hi falta res.
Un monument literari petit però complex a la figura del nostre pare el llenguatge.
Un llibre descarnat, en el sentit que no hi ha greix, que tota paraula compta.