«De què serveix un crit que ningú no escolta? Per a l’home cansat, l’ofici de viure s’ha convertit en l’art de dissimular.»
Un nou alumne, I, vol deixar enrere el seu passat i ingressa a l’Escola de la Vida, on es formen els líders de el futur. La formació d’I es basa en un conjunt d’aprenentatges que li han de permetre ser lliure, desplegar la seva creativitat i així poder reinventar-se. No obstant això, I aviat descobreix que a l’Escola de la Vida succeeixen fets estranys, inexplicables, com si la Vida, que la dirigeix, amagués les seves veritables intencions.
Un enemic intern, enfront del qual falla tot intent de diàleg o de repressió, amenaça aquest món. El poder, que es mostra incapaç de veure el que té davant dels seus ulls, persegueix un únic objectiu: entendre què passa a la societat per tal de restaurar l’ordre. Però la comprensió del poder no arriba al subsòl, d’on brolla una estranya alegria.
Santiago López Petit reuneix en aquesta novel·la el seu pensament filosòfic i la seva experiència en la derrota del moviment obrer, que es veu i es viu en el mateix fet de buscar feina i tan sols trobar precarietat.
Què en diuen
La novel·la m'ha deixat estupefacte. El rigor de la reflexió filosòfica emprèn un viatge de la mà de la imaginació per llançar-se sense contemplacions a una riba estranya. Enfrontat a la vida, l'autor no renuncia a la seva relació amb el món.
M’ajudo de passatges del llibre, gairebé sense adonar-me’n, per donar resposta a qüestions respecte a la Vida i el viure, coses que semblen gairebé idèntiques i que tenen tan poc a veure.
Qui llegeixi aquesta novel·la no quedarà indiferent. És un tipus d'exercici literari i filosòfic poc habitual. És l’ombra que t’empeny a pressentir un altre món, una altra vida. Sense autoenganys.
Aconsegueix el més important en una novel·la literària, amb diverses capes de lectura, i utilitza amb encert diverses estratègies narratives, des del cliffhanger als jocs d'estil, des d’Artaud a Foster Wallace, passant per subtrames que donen aire al relat, com el somni amb aires de roadmovie.
M’ha deixat clavat, tot llisca d'una manera que sembla necessària per "avançar" en l'aprofundiment o en l'assumpció d'aquesta lluita contra la vida per viure. Fa mal i qüestiona llocs comuns que s'agraeix que es posin en evidència: la febre de l'empatia, de la creativitat, de l'esperança... És dur, és valent, és incòmode, és perillós. Queda d'alguna manera incrustat al pensament i incideix, crec, en la mirada del món.