Al cor del comú hi ha el rebuig dels privilegis, un tema sempre present en l’obra de Federici. «Ens cal redefinir el mateix concepte del que significa el comunisme per a nosaltres», diu, «i deslliurar-nos de la interiorització de les relacions i els valors capitalistes de manera que el comú no defineixi només les nostres relacions de propietat sinó també les relacions amb nosaltres i els altres. Dit d’una altra manera, els comuns no són un do sinó un producte de la lluita».
La reproducció d’un ésser humà no és només un projecte col·lectiu, sinó que és la feina que demana més esforç de totes. Ens informa que «les dones són les agricultores de subsistència del món. A l’Àfrica produïen el 80 % dels aliments que consumeixen les persones». Les dones són les custòdies de la terra i de la riquesa comunal. També són «les teixidores de la memòria». Es mira el cos com a part d’un conjunt amb la terra, com si tots dos posseïssin memòria històrica i tots dos estiguessin implicats en l’alliberament.
Federici mostra la seva cara més persuasiva, apassionada, compromesa i clara quan demana que qüestionem les condicions socials que exigeixen que uns morin perquè d’altres puguin viure. Això no és divisió del treball, és governar mitjançant la mort, és tanatocràcia!
Què en diuen
«El treball de Silvia Federici encarna una energia que ens impulsa a rejovenir les lluites contra tot tipus d’explotació i, precisament per aquesta raó, el seu treball produeix un sentit comú: el sentit comú de la dissidència que crea una comunitat en lluita.»
«El seu marxisme feminista és una eina analítica esmolada amb una actitud brechtiana. Per a ella, el marxisme ja no és un isme o una opció ideològica del consumidor intel·lectual individual; és una consecució de subjectivitats col·lectives, una part essencial de la nostra intel·ligència comuna.»