Pròleg de Lucía Topolansky, senadora de l’Uruguay,
L’agost de 1961, una bala dirigida al Che Guevara, que es trobava de visita oficial a l’Uruguai, va posar fi accidentalment a la vida del professor universitari Arbelio Ramírez. Com el mateix Che havia enunciat en aquella ocasió, «quan comença el primer tret mai no se sap quan serà l’últim». Aquell fou el primer assassinat d’un cicle de violència i confrontació que tardaria tres llargues dècades en arribar al seu final. La història dels Tupamaros, el principal grup armat de l’Uruguai, connecta l’onada revolucionària llatinoamericana dels 60 amb l’auge de la Marea Rosa dels primers 2000.
Darrere l’estrella mediàtica que és Pepe Mujica s’amaga una història de mig segle de moviment polític complex i ben ric en matisos: durant el seu període armat, en dictadura i especialment en el camí cap a la victòria electoral, els Tupamaros aprendran a conjuminar els debats i contradiccions d’una força d’arrel marxista amb la construcció d’una ferramenta heterodoxa i de masses; un moviment que acabarà esdevenint emblema d’un país i pal de paller del que hui en dia és la seua força política majoritària: el Frente Amplio.
Què en diuen
«Eixa empremta de dones i homes desposseïts, lleugers d’equipatge, que encara perdura en els supervivents hui en dia, va deixar un llegat ètic que es torna més fort en aquest món globalitzat i descregut.»
«L’MLN-t no fou una guerrilla, sinó un moviment polític en armes.»
«Fets sensacionals i gestes d’una teatralitat clarament programada, perquè cada acció dels Tupamaros pretén atraure l’atenció de la gent i difondre el missatge revolucionari.»
«Els Tupamaros, organització militar hui literalment indestructible i fet polític decisiu. La fèrtil heretgia va abatre l’ortodòxia.»