Estructurat en dotze capítols, un per a cada mes de l’any, el nou llibre d’Adrià Pujol dibuixa, a la manera d’un fris, un retrat de la societat barcelonina actual. Amb la mirada descreguda d’un antropòleg que se sent tanmateix part de la comunitat observada, l’autor s’interroga sobre què vol dir ser barceloní.
L’autor surt als carrers de Barcelona per mirar de descobrir qui són i com són els barcelonins. I ho fa a través d’una sèrie de personatges, no sempre ficticis: «Triaré els que se’n senten i en fan bandera. I els barrejaré amb els que en són i potser ni s’ho han plantejat.» A mesura que passen els mesos, veurem que l’objectiu és quimèric: la ciutat és un indret en el qual la identitat esdevé una joguina, i Barcelona és un bagul ple disfresses barrejades, a punt per al carnestoltes permanent.
Què en diuen
Com sempre, està molt ben escrit i fa honor a la seva llengua dient les coses pel seu nom, cosa refotudament difícil.
Sota la prosa de Pujol s’oculta la sàvia remor de l’idioma.
Una lectura absolutament efervescent, amb una mirada polièdrica que retrata des dels elements més quotidians als tipus humans més variats.
A sota de l’amable remor dels carrers, Adrià Pujol narra una altra història, la del cicle de la vida i de la mort: l’alegria de les primaveres, l’opulència de l’estiu, l’angoixa davant la mort i l’eterna esperança d’un nou inici.