NATIONAL BOOK AWARD 2020
Royal Society of Literature International Writer
MacArthur Fellows Genius Grant
Colònia DMZ és un testimoni col·lectiu dels efectes de la violència militar i de l’imperialisme nord-americà sobre els civils de la península coreana.
És una crònica poètica del retorn de l’autora a la seva Corea natal. És també una reivindicació de la literatura per copsar la tragèdia amb la bellesa, i és una defensa de la traducció com un «mode antineocolonial».
«Sovint em pregunto: el meu art perpetua l’amnèsia històrica? Desitjo que la meva obra generi resistència literària contra les fronteres geopolítiques, incloses les fronteres de les convencions lingüístiques i literàries» Don Mee Choi
Què en diuen
Devastadora i atenta, aquest collage de testimonis de supervivents, dibuixos, fotografies, i textos manuscrits destapa la veritat entre els fets i la imaginació. Tots som “víctimes de la Història”, o això és el que Choi ens força a veure i resistir.
Barrejant periodisme, memòria i manifest amb fotografies, mapes, cartes i dibuixos, Colònia DMZ planteja una aproximació original i multimèdia a un espai on la perspectiva humana està prohibida.
DMZ lluita amb ser un testimoni de l’opressió sense haver-la experimentat directament, amb crear art tot fent servir l’art d’altres. A la seva poesia hi ha esperança: una esperança que inclou la possibilitat de transcendir i volar però que, a la vegada, està ben arrelada a una realitat macàbra.
Choi agafa la teoria de Deleuze i Guattari com a “consigna” i escriu: “Travesso aquestes consignes i les mapejo, i hi superposo una altra mena de mapa— el mapa de la meva desubicació.” La desubicació de Choi no és únicament geògràfica sinó, també, històrica, i retorna, un cop i un altre, a la història moderna de la Península de Corea.
La poesia de Choi és un acte de testimoni col·lectiu, una prova del poder de la memòria per valorar el passat tot orientant-nos cap al futur.
La seva visió, profètica i severa alhora, és present a tota la seva poesia.
Tot i que les carreres de molts traductors podrien definir-se com a pràctiques bessones—traductor i escriptor parlant a la vegada— Choi n’és un exemple particularment remarcable.
Aquí que la consciència s’encarna en un diàleg inconnex i irreal i ambdues llengües es troben en una identitat bessona fragmentada... El resultat és un llibre del nostre temps, d’una filosofia radical (en el sentit que es construeix des de les arrels), un nou àngel de la història que s’allunya a poc a poc de la desfeta del segle.
Colònia DMZ de Choi és una narració captivadora i complexa dels horrors i se’ns presenta amb afecte i aspiracions utòpiques.
Els àngels són una imatge important on acabar: eteris i terrenals, vius i morts al mateix temps, aquí però absents. Mentre que els fantasmes són passius, els àngels són actius. També ens fan pensar en els ocells migratoris, compartint amb ells les ales i el costum de creuar i tornar entre reialmes– les ales també representen la dualitat, els bessons o dues meitats reflectides l’una en l’altra. És sorprenent que Choi sigui capaç de combinar tants temes complexos en aquests llibres fent servir un sol element simbòlic: amb la figura dels àngels ho aconsegueix.
Un llibre de poesia que tracta els crims de l’imperialisme.
“El llenguatge de la captura, tortura i massacre és difícil de desxifrar”, escriu la cèlebre traductora i poeta de Seattle i, malgrat tot, ha fet una obra de l’intent.
La realitat que descriu és macabra, però transcendeix amb la certesa que hi ha esperança que desafia les fronteres, que els bloquejos entre les persones són impostats. Falsos. La bellesa de la resistència impregna cadascuna de les línies que escriu l’autora.
Aquest llibre és palesament un artefacte de memòria, fet de retalls, de fonts primàries, de veus passades per la literatura, que aglutina missatges, dibuixos d’orfes per la dominació i el seu testimoni. Com a mesura per desafiar l’oblit, els textos poètics esdevenen un dispositiu de memòria i un punt de trobada particular i col·lectiu.