Premi Nobel de Literatura
«Un crit a favor dels oblidats d’aquest món»
Luis Suárez Mariño
«En resum, parlaré dels que estimava», va escriure Albert Camus en una nota sobre El primer home. Camus escriu la història de Jacques Cormery, un nen que va viure una vida molt semblant a la seva: una infància circumscrita per la pobresa, una àvia autoritària i la mort del pare, però redimida per la bellesa austera d’Algèria i l’afecció del nen a la seva mare. Entendrem les arrels de la personalitat de Camus, la seva sensibilitat, la gènesi del seu pensament i les raons del seu compromís.
Aquest escrit inacabat té un caràcter autobiogràfic que, segurament, hauria desaparegut en la versió final de la novel·la, però és precisament aquesta vessant la que avui li confereix valor i la fa única. Publicat trenta-cinc anys després del seu descobriment entre les restes de l’accident de cotxe que va matar Camus, El primer home és la brillant consumació de la vida i l’obra d’un dels intel·lectuals més importants del segle XX.
Què en diuen
La novel·la autobiogràfica de Camus és un crit a favor dels oblidats d’aquest món, dels que no tenen la possibilitat de tenir un lloc a la història.
"El primer home" és el crit sincer d'un home que sent que no té res més a perdre, res més a amagar. És la clau de totes les seves obres.
"El primer home" té tot el sabor d'una autobiografia meravellosa: sensacions, afectes, rostres, llocs, atmosferes... es reprodueixen amb una immediatesa extraordinària. Tot això es veu amb la vibració de l'experiència viscuda, fins al punt que moltes persones s'han trobat en aquest nen, tot i que no hagin estat pobres, orfes o bons estudiants.
Aquesta novel·la autobiogràfica revela l'home que hi ha darrere de l'escriptor i aclareix els motius de les seves eleccions i els seus compromisos. És, al nostre entendre, el final d'un viatge.
Camus reconstrueix amb una memòria sorprenent l'Alger de la seva infantesa i comparteix amb nosaltres l'essencial: la bellesa, l'alegria de viure, la fraternitat entre els éssers. Al cap i a la fi, aquesta obra no és, sobretot, una història d'amor?
Encara que inacabat, aquest text és un document valuós sobre l'home. Hi trobem totes les obsessions, les idees fonamentals de l'autor, les seves arrels al poble i a la pobresa. És una oportunitat per ampliar l'exploració de l'obra d'aquest escriptor moralista i rebel que, per primera vegada, deixa que parli la seva sensibilitat.
És una història obscura i lluminosa al mateix temps: des del punt de mira d'un adult amb una vida aposentada d'intel·lectual francès reconegut amb un premi nobel, Camus sent la necessitat de tornar a la seva infància i posar paraules allà on la seva mare callava, i d'explicar-nos amb una emoció extraordinària que aquella incapacitat de convertir en paraules el profund amor que els unia no provenia sinó de la misèria.
Una epopeia que no és altra que el relat de l’aventura personal dels colons, el relat del treball, l’esforç, el sacrifici i la misèria del proletariat explotat per la pròpia metrópoli. Però també és el relat d’un país inventat i irreal, un país sobreposat a un altre, una Algèria francesa construïda sobre l’Algèria algeriana de tal manera que senzillament l’arraconava, l’anul·lava, l’aixafava, sense aconseguir destruir-la però.