El cos és ben present dins de Filaments. La plasmació del cos femení s’ofereix aquí de manera paradoxal. Elisa Biagini s’enfronta a la qüestió de la fisiologia, seguint els passos de poetes americanes com Anne Sexton, però alhora la florentina desdibuixa el rastre del cos, tot fracturant-lo, en sintonia amb la dislocació reflexiva dels materials que empra.

La capacitat d’entendre la realitat està determinada per entendre les veritats fisiològiques més íntimes. La raó està cridada a combatre el desconeixement d’una fisiologia innocent que s’ha d’escoltar, però, com a única via de comprensió. El cos, doncs, concreta el contacte i les emocions. La inspiració literària de l’autora va més enllà de la corporeïtat i es conjuga amb la voluntat de sentir la terra i, fins i tot, d’inhalar-la, amb tota la seva complexitat de ramificacions i perllongaments.

Biagini esgrimeix una veu pròpia i escriu com a acte (re)generatiu. Per contextualitzar-la amb la poesia catalana actual, té elements poc o molt coincidents amb poetes com ara Mireia Calafell, Maria Cabrera, Maria Antònia Massanet, Anna Gual, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Maria Isern, Anna Gas o Lucia Pietrelli.