La poesia d’Antonella Anedda s’ha caracteritzat sempre per oferir una mena de mirada amb raigs infrarojos, amb una destresa perceptiva capaç d’il·luminar figures imperceptibles, d’evocar absències i mancances. I també en aquest llibre, tot explicant les tragèdies dels migrants que s’ofeguen al Mediterrani o la vida de qui ha de buscar restes de menjar als contenidors de les escombraries, és sobretot a través de poderoses imatges que la poeta italiana ens va anticipant les diferents historiae. Imatges que treuen a la llum el que no volem veure.

Al centre del poemari, doncs, podem trobar tot el que s’ha reprimit al llarg de la història d’Occident, però ben entreteixit amb incursions en la llengua sarda i altres elaboracions de dol personal. Com si no hi hagués cap diferència entre el públic i el privat i l’angoixa formés part d’un tot. Més enllà de la història, tot i això, ens trobem amb la geografia i la geologia. Així, la primera i l’última seccions, que emmarquen el nucli més polític del llibre, estan dedicades a paisatges al mateix temps concrets i metafísics, i als ossos dels morts, que ens recorden que també l’ésser humà pertany a la naturalesa mineral de l’univers.