«Un altre cop: “Atureu-vos!”. Llavors es va aturar el grup d’homes. En mig de tots, en Kedennek. No li treia l’ull del damunt al de la passarel·la, el que s’agafava al fusell. Estava segur que el coneixia. Ell, en Kedennek, sabia perfectament on havia vist abans aquella cara bruna i juvenil. En Kedennek seguia caminant, tal com havien quedat, no massa de pressa, amb passes petites i suaus. Va notar-se l’esquena especialment despullada i va entendre que els altres s’havien quedat enrere i que estava caminant tot sol. Va entendre, també, que aquell soldat dispararia sobre ell. Es va sentir entremig, entre els soldats i els pescadors, uns vuit metres lluny dels seus companys.»

La insurrecció dels pescadors de Santa Bàrbara no és una novel·la sobre el món de la mar i la duresa de la professió de pescador al principi del segle XX. No és ni tan sols la radiografia d’un episodi més de la lluita de classes. No intenta ser el retrat documental d’un conflicte laboral entre uns proletaris pescadors i una companyia sense rostre ni pietat. Tots aquests factors i condicionants són allà, és clar, però no en són el tema central ni la força que ens empeny a continuar llegint.

La insurrecció dels pescadors de Santa Bàrbara parla de com un determinat grup de persones -els habitants d’una badia que depenen de la pesca que el mar i els patrons els deixin guanyar- s’enfronten a les circumstàncies de forma individual i alhora col·lectiva i de com l’opció de la rebel·lia i la solidaritat els canvia la manera de veure’s a ells mateixos i a la gent amb la qual comparteixen la vida, però també a aquells amb qui els enfronten interessos oposats.