PREMI NOBEL DE LITERATURA 2015
Premi Médicis d’assaig 2013
Premi de la Pau de l’Associació Alemanya del Llibre 2013
Millor llibre de l’any per LIRE 2013
Temps de segona mà: La fi de l’home roig és una obra que parla dels últims vint anys de la història de Rússia i de com el final del règim soviètic ha afectat les persones que creien fermament que aquest règim era l’única forma ètica de vida. Des d’un moment inicial de confusió, amb les promeses de capitalisme de Gorbatxov (que per a la majoria no era res positiu, sinó el mal contra el qual havien lluitat tota la seva vida), fins a arribar al moment actual, en què molts es pregunten per què Rússia, amb la seva grandesa, no els proporciona més possibilitats d’una vida feliç i pròspera.
Amb els ulls d’una dona de lletres, Svetlana Aleksiévitx explica com va ser el comunisme a Rússia mitjançant entrevistes on es recullen vides del socialisme, persones que transmeten a l’autora les seves pors, les seves esperances.
Aleksiévitx fa preguntes no només sobre el socialisme, sinó sobre l’amor, la gelosia, la infància, la vellesa… Ella pregunta per entendre aquest espai petit que és l’ésser humà. Al capdavall, és allà on tot passa.
Què en diuen
Aleksiévitx domina a la perfecció aquesta tècnica, forjada des de la seva sortida de l’escola de periodisme. Ella fa entrevistes sobre els detalls qüotidians, els records d’infantesa, la família, la dansa... A continuació ella transcriu segons la força i la sensibilitat del propòsit. Allà, el miracle es produeix: no hi ha pesadesa, no hi ha redundància. El relat es fa literatura.
Aleksiévitx és l’única capaç de mantenir viu el record d’aquesta tragèdia que va ser la Unió Soviètica, l’única també capaç d’escriure la història d’una gran utopia. Però és, sobretot, una escriptora, una gran escriptora. Per aquest bell rèquiem, ella inventa una forma literària polifònica singular, en la qual ressona la veu de centenars de testimonis trencats.
No hi ha dubte. La fi de l’home roig és un santuari literari pels ciutadans d’un imperi que han passat, en tres dies, de la Rússia tsarista a la Unió Soviètica. Però és sobretot un monument a la memòria de tots aquells que, dins la història, han trobat un dia perdut en el temps.
Pot semblar fosc, i potser espanta els lectors que temin sortir-ne deprimits. No fugiu pas: La fi de l’home roig no té res de sinistre. L’esperança, l’amor i el riure avancen mofant-se de la mediocritat i la covardia.
Si la gran literatura russa és l’aliatge del mural de la “gran història” amb pobres històries d’homes i dones devastats per la dissort, si la gran literatura russa són els destins que no controlem, els amors trencats, un fatalisme aclaparador, un teatre de la crueltat i una espera desesperada per a la redempció, aleshores La fi de l’home roig hi té un lloc, i a primera fila.
Aquí es produeix el miracle: cap pesantor, cap redundància ... sinó una música, un respir. El testimoni esdevé personatge, el relat literatura.