Les trampes de la ment
Llibres que ens expliquen les trampes de la ment
L’Organització Mundial de la Salut defineix la salut mental com “un estat de benestar en el qual la persona és conscient de les seves pròpies capacitats, pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma fructífera i fer una contribució a la seva comunitat”.
Quan parlem de “trastorn mental”, doncs, ens referim a un ampli espectre d’alteracions que afecten de forma temporal i substancial la capacitat de les persones per afrontar les demandes de la vida diària, alteracions que comporten distorsions en el pensament, la percepció, l’estat d’ànim la personalitat o el comportament de qui les pateixen. Aquells que els envolten en perceben les conseqüències, però no sempre les causes, i la incomprensió i el rebuig cauen sovint com una llosa que dificulta encara més el benestar i la recuperació dels afectats.
I això que, si el comportament humà s’hauria de regir sempre per l’empatia, en aquest cas el condicional es converteix en imperatiu: l’OMS adverteix que el 2030 els problemes de salut mental seran la primera causa de discapacitat al món, i ens informa que una de cada quatre persones que som aquí ara, en el present, patirem un trastorn de salut mental al llarg de la nostra vida.
Altres xifres que demostren la necessitat d’abordar el tema: la meitat dels problemes de salut mental en adults comencen abans dels 15 anys, i el 75%, abans dels 18; entre el 35% i el 50% dels afectats no reben el tractament que necessiten; 300 milions de persones viuen amb depressió (diagnosticada) al món (la majoria, dones), un nombre que s’ha incrementat el 20% en una dècada, i hi ha 800.000 suïcidis comptabilitzats cada any (el suïcidi és la segona causa de mort en persones de 15 a 29 anys).
Quan la ment ens fa trampes no és fàcil guanyar-li la partida, però encara ho és menys si ens hi hem d’enfrontar sols. La dificultat d’entendre molts dels comportaments de les persones que pateixen trastorns mentals, perquè les causes dels seus actes acostumen a ser invisibles (tothom veu que no podem contribuir a la neteja perquè ens hem trencat un braç, però si el que ens impedeix fer-ho és una depressió potser ens titllaran de galtes), fa que augmenti el rebuig social cap a elles, agreujat per la imatge que en donen els mitjans de comunicació, en què les notícies que fan referent a aquests trastorns apareixen sovint a la secció de Successos.
Per superar la divisió entre “ells” (els qui ho pateixen) i “nosaltres” (els pobres il·lusos que creiem que ens n’hem salvat) cal escoltar les veus dels afectats sense filtres, sense la cotilla dels prejudicis socials. Els mitjans de comunicació comencen a prendre consciència i sembla que s’hi estan posant, però qui ja fa temps que mira de dinamitar aquestes barreres és la literatura. En voleu una prova? Aquí teniu un seguit de llibres que, d’una manera o una altra, acosten els lectors a aquesta realitat i els permeten posar-se a la pell de qui pateix un trastorn mental.
La xacra del suïcidi
Suïcidis, de Mariló Àlvarez (Crims.cat / Editorial Clandestina). Comencem amb un llibre que ens situa en un futur postpandèmic (a cinc minuts del nostre present) en què el suïcidi s’ha convertit en el principal problema de salut pública, fins al punt que el Govern ha establert un sistema per canalitzar-lo: qui vol acabar amb la seva vida ho ha de notificar a la seguretat social, on uns professionals decideixen si està autoritzat o no a fer-ho i, cas que la sol·licitud sigui aprovada, rep una pastilla perquè mori sense causar molèsties al sistema. Quina mena de societat afronta així un problema tan greu? Com valora la vida humana?
Les tristes recances, de Miriam Toews (Les hores). I què passa quan impliquem algú que ens estima en la nostra decisió de suïcidar-nos? L’Elfrieda i la Yoli són dues germanes intel·ligents i ben avingudes, però l’Elf, una pianista de renom mundial, encantadora, rica i feliçment casada, no vol continuar vivint. La Yoli s’enfrontarà a la decisió més esfereïdora de la seva vida: ajudar la seva germana a morir. Una reflexió sobre la malaltia mental, el seu tractament per part de la sanitat, els prejudicis socials i l’estigma de qui la pateix.
A Eroica, de Cristina Masanés (L’Avenç), apareix una circumstància que ha estat cabdal perquè actualmente s’hagi posat el focus en els problemes de salut mental: el confinament per la pandèmia de coronavirus. Els 65 dies de confinament a casa, justament, serveixen a l’autora per trenar el fil de la memòria entre la seva mare, morta per suïcidi, i la seva filla que esclata en preguntes.
La caiguda, d’Albert Camus (Raig Verd). I encara un altre vessant del suïcidi: la culpa. Un home és testimoni del suïcidi d’una dona i no mou un dit per ajudar-la. Temps després, recorda aquella escena, i com el remordiment ha anat creixent dins d’ell d’ençà d’aquell moment, fins a fer que es qüestioni tota la seva existència i no la suporti més.
Darrere de les addiccions
Per què hi ha persones que cauen en les addiccions?
El so de la meva veu, de Ron Butlin (Raig Verd), s’endinsa en la psicologia d’un alcohòlic. Com ha arribat a l’alcoholisme, algú que sembla que té una vida perfecta? Com mira la vida, com es parla a si mateix i als altres algú que viu entre la felicitat de l’embriaguesa i els moments de depressió al ser conscient de la pròpia realitat?
Fa temps que els especialistes alerten del perill de la ludopatia, i de com afecta a perfils psicològics vulnerables. L’aposta perduda, de Cristina Barrial i Pepe del Amo (Tigre de paper), aborda el conjunt de fenòmens socials que travessen i fan possible la ludopatia, fenòmens que expliquen per què els ludòpates són cada cop més joves. I proposa una resposta des dels barris teixida a través dels moviments socials amb un missatge clar: potser encara ho percebem com un problema individual, però la solució passa pel col·lectiu.
Per veure fins on arriba aquesta necessitat de canviar la mirada, cal llegir El manifest de les cures (Tigre de paper), escrit per un col·lectiu, integrat per pensadors de diferents àrees, que denuncia la falta de cures (també en salut mental) que hi ha a la nostra societat, i fa una crida a no resignar-s’hi i col·locar la cura al centre del debat com el motor d’una proposta de canvi radical global de la societat.
I si el que ens atrapa fins a l’obsessió és una idea? A La dona sense vel, de Yasmine Mohammed (Saldonar), aquesta activista pels drets humans nascuda al Canadà però educada en un entorn fonamentalista islàmic explica com ha patit en primera persona la polarització dels dos discursos dominants després de l’11-S: el que considera que la musulmana és la religió de la pau i el que no dubta que tots els que la professen són uns terroristes.
Vides en trànsit
D’ençà que es va començar a parlar de la redacció de l’anomenada llei trans que s’han omplert pàgines i pàgines sobre el tema. Però, en quantes parlaven obertament i lliure els implicats? A Nevada, d’Imogen Binnie (L’Agulla Daurada) podem sentir la veu d’una dona trans que es troba atrapada en la seva vida. A través de monòlegs interns, a la primera part del llibre, i externs a la segona, revisa tot el seu procés de trànsit i els seus sentiments més profunds sobre la seva condició de transsexual, amb la finalitat de trobar una resposta al seu malestar.
També parla d’una experiència personal Filla d’octubre, de Linda Boström Knausgård (Les hores): els seu ingressos recurrents, entre el 2013 i el 2017, en una institució psiquiàtrica on va ser sotmesa a teràpia electroconvulsiva. La novel·la és la història de la lluita d’una dona contra la malaltia mental i l’aïllament. Un testimoni directe sobre com l’escriptura pot reconfortar i curar.
La Irene, la protagonista d’Els dits dels arbres, d’Anna Maria Villalonga (Bromera), també troba aixopluc en l’escriptura: acabada de sortir del psiquiàtric després de dos anys d’internament, no té ningú que l’acompanyi en el procés de tornada al món real. Per recomanació del seu psiquiatre, comença a escriure uns diaris que posen a l’abast del lector les pors, les obsessions, la ràbia i els dubtes que la fan patir, i també els motius que l’han dut a trencar-se.
Una altra proposta imprescindible és Tot demana salvació, de Daniele Mencarelli (La Segona Perifèria), que explica com un jove és internat una setmana en un hospital psiquiàtric, contra la seva voluntat, després d’un esclat de ràbia. Allà comparteix sala amb cinc pacients que la societat ha situat als marges del sistema. Mencarelli aborda la vida dels que caminen al llindar del seny i la follia, alhora que posa al centre el debat de com la medicina tracta la salut mental.
I, finalment, Els nois de Hidden Valley Road, de Robert Kolker (Periscopi), una exhaustiva investigació periodística, tot i que es llegeix com una novel·la, que explica el cas de la família Galvin, en què sis dels dotze fills van patir esquizofrènia. El llibre recull la història de tots els membres d’aquesta família nord-americana, i exposa no només com els va condicionar la malaltia, sinó també com n’ha evolucionat el coneixement i el tractament mèdic, sovint erràtic.
El pes de l’entorn
De vegades la ment troba un aliat perfecte en l’entorn per imposar les seves trampes. Paisatges inhòspits, claustrofòbics malgrat la seva immensitat o terriblement solitaris tot i l’aglomeració de gent.
A Ethan Frome, d’Edith Wharton (L’Avenç), el claustrofòbic poble on viu el protagonista fa encara més asfixiant el seu matrimoni amb una dona difícil, desconfiada i hipocondríaca, en una novel·la que explora les emocions reprimides i les passions destructives d’uns personatges tan realistes com inquietants, i el mateix passa a El diable no viu a l’infern, de Frank Bouysse (Crims.cat/Clandestina), on el gèlid entorn convida els personatges a covar els traumes en soledat i els fa créixer fins a empènyer-los a l’abisme.
La protagonista de La paràbola del sembrador, de Damian Duffy i John Jennings (Mai Més), adaptació gràfica de la novel·la d’Octavia Butler, pateix hiperempatia, una sensibilitat extrema vers el dolor dels altres, que sent com si fos propi i la debilita. I s’hi ha d’enfrontar en un entorn terriblement hostil: els Estats Units del 2024, colpits per desastres ambientals desbocats, crisis econòmiques i caos social. Uns Estats Units distòpics, a punt de caure a l’abisme de la bogeria.
Adolescents i nens
Ja ho dèiem a l’entrada: l’OMS alerta que els problemes de salut mental tot sovint comencen a l’adolescència, així que és important dotar els nens i joves d’eines perquè puguin identificar com se senten, i posar-hi paraules, paraules que poden trobar a llibres com Els avantatges de ser un marginat, de Stephen Chbosky, una novel·la editada per Sembra Llibres que explora els traumes, les expectatives i els sentiments d’uns adolescents que batallen per aprendre a viure, i que han de lluitar amb monstres com la depressió i l’ansietat.
De la mateixa editorial és molt recomanable també La muntanya, de Laia Asso, sobre la superació d’un dol durant l’adolescència, la negativa a parlar-ne i a ser sincers amb nosaltres mateixos. Adreçada al públic juvenil, l’autora aconsegueix entrar en la ment d’un noi que ha patit una pèrdua duríssima, reflectir-ne la ràbia i la confusió, i fer-ho amb un llenguatge amb què els joves s’identificaran de seguida.
A No pensis en un elefant rosa, d’Antía Yáñez (Contraluz), els protagonistes són l’Aurora, una noia jove que amaga al seu entorn que la seva vida no és tan perfecta com ells pensen, i en Brais, un nen superdotat que creix en una família desestructurada. La trobada entre aquests dos personatges serveix per parlar, amb molt d’humor, de les trampes que ens fa la ment i d’un trastorn com el TOC, que l’autora coneix de primera mà.
Fantasia
Que personatges que viuen històries fantàstiques convisquin amb algun tipus de trastorn mental també pot contribuir a canviar la mirada que en tenen els lectors. A la trilogia de L’Extern, de la qual Chronos ha publicat els dos primers títols, Ada Hoffmann trasllada la seva pròpia neurodivergència a la protagonista principal, que també té autisme i se sent reclosa en una gàbia mental, un obstacle que li dificulta les seves relacions personals i el dia a dia.
A Antic llinatge, d’Adrian Tchaikovsky (també publicat per Chronos), l’antropòleg transhumà Nyr viu tot sol des de fa segles en un planeta de tipus medieval. Aïllat de la població local, que el considera una mena de bruixot, pateix una depressió galopant, i silencia els seus pensaments nocius amb l’ús de la tecnologia, però en cap cas els combat ni fa res per sentir-se millor. El contacte fortuït amb una princesa d’aquest món medieval farà que abaixi les defenses i deixi fluir l’allau de sentiments, una situació nova que haurà d’aprendre a gestionar.
Universos en poques pàgines
Si el gènere del conte fascina és per la seva capacitat de construir universos complexos en poques pàgines. També a l’hora d’abordar un tema tan complex com el que ens ocupa. Dos títols en poden ser un bon exemple. El primer és el recull Compte! Conté contes!, d’Ivan Ledesma (Mai més), en què l’autor trasllada el lector a un univers de terrors propis i propers, on les pors, la psicologia i les malalties mentals es tracten en més d’una història. Al segon, Els americans indocumentats (Saldonar), Karla Cornejo Villavicencio combina, amb una mirada incisiva, narracions sensibles i personals sobre la resistència, la bogeria i la mort de dones i homes que els mitjans de comunicació redueixen a simples actors secundaris deshumanitzats i menyspreats.